Un dels actes més importants de les Festes de Maig, que aquest any viurem confinats, és la Cremada del Dimoni: el punt central de la Nit de Sant Anastasi. Aquesta tradició es remunta al que Josep Maria Cuyàs va llegir al Calaix de Sastre del Baró de Maldà sobre la cremada d’un figurón a la platja la vigília del copatró. L’historiador va instar als administradors de la Confraria de Sant Anastasi perquè fessin la cremada d’un dimoni, cosa que van aprofitar per desfer-se de dues figures del misteri de l’Espoli que treien els corders a la processó del Silenci. Aquell 11 de maig de 1940 els badalonins presenciaven la primera Cremada del Dimoni sense acabar de saber en què es convertiria vuitanta anys més tard. El Dimoni és un element indispensable de la nostra festa, forma part del patrimoni festiu i és per això que encara que reclosos a casa, hem de complir amb la tradició. Tradició que té diversos noms, però sobretot en té dos de majúsculs: Domènec Giró, el constructor que més dimonis porta a les espatlles; i Miquel Xirgu Rico, qui durant quaranta-quatre anys va dissenyar el dimoni que la major part dels badalonins recorden i que, per tant, forma part del nostre patrimoni local. A la seva mort però, el disseny va passar a escollir-se a través del concurs Crema’l Tu, el qual continua vigent actualment, trencant amb la imatge típica del dimoni; una imatge que és patrimoni dels badalonins que cal reivindicar; és per això que cal canviar les bases del concurs i prendre aquest 2020 com un inici de la nova era dimoniaire de Badalona, és necessari tornar a l’estètica que tots recordem i que es descriu formalment a continuació.

Diversos dissenys de dimoni fets per Miquel Xirgu Rico. Imatge extreta del web de l’Ester Xirgu.

L’obra de Miquel Xirgu Rico es divideix en diverses etapes, les quals coincideixen bastant amb les corresponents dècades del segle XX (dels anys 50 fins als 90), fet que determina l’estil dels diferents dimonis segons l’època en què se situïn. Tot i això, podem veure una sèrie de característiques generals inherents en cadascun d’ells i que determinen l’estil de Miquel Xirgu. Així doncs, en primer lloc, la gran majoria dels dimonis s’aixequen sobre un pedestal de forma hexagonal, el qual en un principi estava format per tres nivells però es van anar eliminant fins que només en va quedar un. És a partir d’aquí que es comença a veure el gust que tenia l’autor per les formes geomètriques, les quals són l’estil predeterminat a l’hora de dissenyar el cos o la cara de la figura com a tal. Entre aquestes, trobem unes banyes, normalment de color groc, amb forma cònica o l’acabament del nas de manera triangular i amb els narius sempre marcades entre d’altres. Però no només es caracteritza per la geometrització, sinó que també podem identificar com les expressions de les cares solen ser similars; ja que presenten una boca oberta que ensenya una bona filera de dents; un bigoti peculiar -estil francès-; unes celles molt marcades i el mateix estil d’ulls: contorn negre, escleròtica blanca i pupil·la majoritàriament negre amb un punt de brillantor. També acostumen a tenir orelles, tot i que la forma va variant, podem arribar a descriure tres o quatre estils. Els dimonis de Miquel Xirgu Rico o bé sempre van vestits o bé porten una capa, i la seva tonalitat de pell sol ser vermella. Els colors són generalment molt vius i sovint repeteixen un mateix patró; a banda del color general, per exemple tendeix a tenir les banyes grogues o el bigoti negre.

Aquestes són, doncs, les característiques dels dimonis de Miquel Xirgu Rico; que com ja s’ha dit, segueix el Dimoni confinat. És important que es remarqui aquest element de la festa més del que es fa, deixant clar a la ciutadania que és un element immaterial; ja que la seva importància rau en el fet que es cremi cada 10 de maig, poc passades les 10 de la nit: té un espai, un lloc i una manera de fer ben definides. També és necessari, com element vulnerable, que és un altre tret del patrimoni immaterial, protegir l’estètica badalonina dels dimonis; la que durant una quarantena d’anys -als anys 70 n’hi va haver uns quants que no els va dissenyar Xirgu- va formar part de la festa badalonina i, sobretot, forma part del record de la immensa majoria de ciutadans: els dimonis del Xirgu són els dimonis de l’imaginari col·lectiu de Badalona. No obstant això, no n’hi ha prou en valorar-lo sinó que perquè segueixi viu cal fomentar-lo, però cal fer-ho sense perdre la tradició, els ciutadans sempre s’han de sentir identificats amb el seu patrimoni. Una vegada tinguem clar que aquesta manera de fer dimonis és la que ens identifica com a badalonins el que cal és apostar perquè tots els dimonis que cremin a la platja tinguin banyes grogues, pell vermella i aquest bigoti francès que caracteritzava els dissenys de Miquel Xirgu Rico i que els 20 primers anys de Crema’l Tu! siguin un petit impàs en la festa badalonina, com ho va ser la falla de 1973 però que no trenquin amb el patrimoni de la nostra festa, amb aquest ritual cíclic que revivim any rere any amb el darrer coet del piromusical. Però no només cal fer valdre la feina de Xirgu, sinó que els constructors que donen vida als esbossos també hi tenen molt a dir: perdríem molt com a ciutat si també canviéssim la manera tradi)cional de construir el Dimoni. Cal que ens posem, com a ciutat, mans a l’obra i protegim un dels nostres elements immaterials que ens identifiquen allà on anem; però l’esperança no es perd mai i cal confiar que tornarem a veure els dimonis més badalonins a la platja.

Sara Robles i Gorka Sol

(Publicat a l’Independent de Badalona el maig del 2020)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s