Quan el poble balla en forma d’ocell

Cada 11 de setembre l’Àliga de Badalona balla a l’acte institucional de la Diada Nacional de Catalunya, amb la tradicional ofrena floral al monòlit, la hissada de la senyera i el Cant dels Segadors. 

Estrena de l’Àliga de Badalona. 1997.
Colla de Geganters de Badalona

No és l’únic dia que balla l’Àliga de la ciutat, també ho fa al Pregó de les Festes de maig, a la Nit de Sant Anastasi davant del Dimoni, i el dia de Sant Anastasi a l’Ofici de Santa Maria.

Però, perquè l’àliga només balla aquests dies? I amb nom que de qui ho fa? Quin simbolisme té aquest element festiu? Per entendre la figura de l’àliga, hem de saber el seu origen, la història i el significat del seu ball. 

Origen del simbolisme de l’àliga

L’origen de l’àliga com a element simbòlic el trobem en textos medievals des del segle I, a partir d’aquí, la seva simbologia i les seves característiques físiques evolucionen segons les diferents èpoques, això si, sense perdre la seva condició de representativitat. 

El simbolisme de l’àliga assumeix de manera inherent el concepte de poder, tant si es tracta d’un poder sever, com si aquest poder és una serena escenificació de l’ordre, fins i tot de la pau.

Història de les àligues festives

Les àligues són una mostra del Bestiari poc nombrosa. De fet, l’Àliga havia estat un entremès reservat a les poblacions amb categoria de ciutat, per aquest motiu es posava especial cura en el seu arranjament. 

La primera referència que tenim d’una àliga festiva es remunta a les primeres processons de Corpus. L’àliga apareix documentada el 1399, a Saragossa, a la coronació de Martí l’Humà, on es va desplaçar des de Barcelona amb la víbria.

És l’any 1424 quan trobem documentacions de l’àliga barcelonina en un protocol del seguici de la processó del Corpus integrat dins del Llibre de les Solemnitats de Barcelona.

L’àliga festiva i l’àliga protocol·lària

L’àliga és un símbol de poder i de majestuositat. La corona que porta és un símbol de reialesa, per tant, té una relació directa o indirecta amb els privilegis reials. El que no sabem del cert és si les de l’edat mitjana anaven coronades.

Per altra banda sabem que l’àliga anava a la casa de la ciutat a ballar davant els consellers, convidant-los a assistir a la celebració del Corpus, de la mateixa manera ho feia davant els canonges. No sabem del cert si estem parlant d’una mateixa àliga o de dues diferents.

L’Àliga de Barcelona a la Processó del Corpus
Ajuntament de Barcelona

Dins la processó l’àliga era una representació més, però la seva importància venia donada pel lloc que ocupava en el seguici, la proximitat amb la custòdia vinculada als quatre evangelistes. Ara bé, el fet de desfilar sola podia significar la també la seva importància simbìlica envers la ciutat.

No cal dubtar però, del sentit de l’àliga ni de la seva funció solemne. Són repetides les vegades que trobem dades de l’àliga ballant dins de l’església, en plena funció religiosa. 

El ball de l’àliga

A diferència dels altres entremesos animals, l’àliga no es concep si no parlem del seu ball. Abans que es parlés de ball de gegants, ja era habitual que l’àliga ballés, i en el cas de Barcelona, el ballador de l’àliga era tret per oposició.

Bal de l’Àliga a l’ofertori de l’ofici de Sant Anastasi a Santa Maria.
Jan Grau.

Hi ha algunes ocasions que deixen ben clar el sentit d’obsequi protocol·lari que significa aquest ball. Un cas clar el trobem l’any 1440 a Barcelona, quan l’Àliga balla davant del duc de Cleves com a obsequi de la ciutat.

Cal que la ciutat tingui clar el paper de l’àliga i en quin moment concret té lloc el seu ball. Per arribar a aquest punt, cal pedagogia ciutadana i protocols municipals que deixin clar els conceptes.

Tornem doncs al simbolisme de l’àliga, que actualment passa per la representativitat local, amb una presència a l’alçada dels altres senyals d’identitat. No cal saber què significa l’àliga, només cal que el poble assumeixi de manera inconscient el paper solemne que té. Cal que la gent sigui conscient, d’una manera inconscient, que veure ballar l’àliga és important i forma part d’una cerimònia comunitària.

L’àliga de Badalona

A Badalona tenim constància que va existir una àliga a finals del segle XIX, coneguda com a l’Àliga d’en Santigosa. Es té constància que va sortir per primer cop l’any 1883 i que des d’aquell any va participar en les cercaviles de Festa Major i als actes institucionals. L’àliga va sortir fins a almenys la Festa Major del 1897, segons diversos programes de Festa Major.

Un segle després de la seva desaparició, i coincidint amb la celebració del primer centenari del títol de ciutat, es proposà recuperar aquest element festiu. S’estrenà a una Nit de Sant Anastasi l’any 1998.

Ball de l’Àliga de Badalona a la Diada Nacional de Catalunya.
Ajuntament de Badalona.

Avui en dia, l’Àliga de Badalona només balla 4 cops l’any. El dia del Pregó de les Festes de Maig, donant inici a aquestes. A la Nit de Sant Anastasi, just abans de la cremada del dimoni, acomiadant-lo en nom de la ciutat. El dia de Sant Anastasi dins l’església de Santa Maria, fent el seu ball com a ofrena per renovar el vot del poble. I el dia 11 de Setembre, la Diada Nacional de Catalunya, davant del monument dels caiguts, en el seu honor.

Enguany, l’Àliga podrà ballar a l’acte commemoratiu de la Diada nacional de Catalunya, ja que no es concep la celebració de l’acte sense el ball de l’Àliga. Serà l’únic cop que haurà pogut ballar durant l’any 2020 excepcionalment davant la situació que estem vivint.

Montserrat Silvestre
@montserrat_silv

Castells per Festa Major


Si hi ha una cosa que ens apassiona als catalans és enfilar-se ben amunt i autosuperar-se, i com no podia ser d’una altra manera, els castells escenifiquen a la perfecció aquestes ganes de fer país i créixer contínuament. El fet d’aixecar torres humanes, esdevé unes de les tradicions més populars catalanes, amb més de 200 anys d’història i principalment associat en les celebracions de les festes majors dels pobles i ciutats del nostre país.

A Badalona, malgrat no ser una de les zones de més tradició castellera, com podria ser, a tall d’exemple, el Penedès o el Camp de Tarragona, també té la seva petita història, castellerament parlant. I quin millor escenari que la seva festa major, per la Mare de Déu d’agost, per iniciar aquest camí, que amb el temps perdria protagonisme en deteniment de les Festes de Maig, l’11 de setembre o posteriorment les diades locals organitzades pels Castellers de Badalona, fundats el 1997. Fins llavors, qualsevol actuació castellera a la ciutat, anava a càrrec de colles foranes.

La primera constància escrita en què a Badalona s’hi van fer castells, data del 1880. S’hi fa menció al diari l’Eco de Badalona, on diu explícitament:

“La gralla xillona posant en moviment a una munió de balls simbólichs a manera d’entremesos i alenant alsintrépits Xiquets per a espedarlo perillós castell;…” (Portada). “Por la noche, a las 9, gran concierto vocal e instrumental en el entoldado levantado en la huerta de casa Bertran. Tomarán parte en dicha festividad el coro EL ALBA de esta villa, parte del de EUTERPE, de Barcelona, varios profesores músicos de la capital i la dos orquestas de esta población. Forman parte del programa 4 escojidas sinfonías, las cantadas GLORIA A ESPAÑA, NETS DELS ALMOGÀVERS, i LA MAQUINISTA, los coros a voces solas AL MAR, i LOSXIQUETS DE VALLS, etc.”

Així doncs, veiem que aquell any, per la festa major, s’hi van contractar els Xiquets de Valls.

L’any 1892, també s’hi va fer un intent de portar castells. En canvi, es va desestimar perquè es veia massa car pagar 500 pts. Sí que va haver-hi castells l’any següent, a càrrec de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, i on al mateix diari de l’Eco s’observa, per primer cop, quins castells s’hi van fer: “castells de sis i el pilar de cinc“. A més, era habitual, que la colla castellera contractada estigués diversos dies a Badalona, participant en diversos actes i “pasacalles” de les festes.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es whatsapp-image-2020-08-08-at-13.49.13-2.jpeg
La Colla Vella dels Xiquets de Valls a la Plaça de la Vila de Badalona el 1930. Imatge: Museu de Badalona, Arxiu d’Imatges, Fons Josep Maria Cuyàs.

Pel 1930, hi va tornar a venir la Colla Vella dels Xiquets Valls, fent-hi castells de sis. I l’any següent s’hi va oferir a venir a Badalona la Colla Nova de Tarragona, proposant venint a fer castells de set pisos (inèdits a la ciutat fins al moment), malgrat que al final només fessin castells de sis. Posteriorment tant l’any 1932 i 1934, s’hi van oferir colles castelleres a venir per la festa major, però l’Ajuntament en qüestió ho va desestimar. Sí que podrien haver vingut l’any 1936 els Xiquets del Vendrell, si no hagués esclatat la Guerra Civil. El propi Jan Julivert, mític cap de colla de la colla vendrellenca, havia de fer les gestions, directament amb l’ajuntament.

Amb l’esclat de la Guerra Civil no tornem a tenir castells a la ciutat fins a la festa major de 1947. Amb un fet prou destacable per l’època, ja que hi va actuar els Xiquets de Valls, la colla de la Muixerra, assolint el dos de set, castell de gran importància per aquells moments i el més important assolit per festa major. La revista de Badalona, ho descriu de la següent manera: “Los Xiquets de Valls “LaMuixerra” ha actuado en Badalona durante los días 16 i 17. Entre sus admirables castillos humanos debe mencionarse el 7 de 2 (sic) de díficil ejecución, que fue elevado el dia 16 frente a las casas consistoriales en medio una gran emoción”

A partir d’aquí la presència castellera per la festa major, va esdevenir puntual i saltejada. El 1956 hi va actuar de nou la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Els anys 1961 i 1962 van actuar per primer cop a Badalona els Minyons de l’Arboç, assolint el quatre de set com a castell més important. Pels anys setanta, 1973-1974 i 1975 hi va tornar a actuar la Colla Vella dels Xiquets de Valls, fent els tres anys seguits tant el tres de set com el quatre de set. Malhauradament aquests serien els darrers anys de presència castellera per la Festa Major, fins a l’aparició el 1997 dels Castellers de Badalona.

Amb la fundació de la colla micaco tornaria a haver-hi activitat castellera per la Mare de Déu d’agost, malgrat que no al nivell dels anys anteriors. La presència de la colla de Badalona a la festa badalonina es limita en l’actualitat en fer-hi pilars durant la cercavila o en el seguici popular, donat que actualment a l’agost molta gent està de vacances. Només un any, el 2012 els Castellers de Badalona van poder-hi fer un castell, el tres de sis. Feia trenta-set anys que per Festa Major no es feien “castells”. Una interrupció que ha tornat a ser patent, durant aquest 2020, per la pandèmia del coronavirus.

L’autor, de petit (va a coll i bé en un primer terme),
en una actuació amb els Castellers de Barcelona
a Badalona la dècada de 1980.

Una tònica que esperem que en algun moment pugui millorar, i dotar la Festa Major amb una activitat castellera més important. De la mateixa manera que des de el 1975 tampoc s’ha convidat cap colla de fora, doncs amb el temps, l’agost es el mes casteller per excelència i amb una agenda molt atapeïda de diades importants per moltes colles.


Esperem que en un futur no gaire llunyà, per Festa Major, hi hagi un millor nivell casteller, doncs hi ha qui diu que “una festa major sense castells, no és una festa major“.

Sergi Sánchez, Demo

La Festa Major i Sant Roc des de la perspectiva del Ball de Bastons

L’any 1929, enguany fa 91 anys, el Típich Ball de Bastons de Canyet sortia per primer cop a la Festa Major de Badalona, que aquell any durava cinc dies: del 14 al 18 d’agost. La festa, com a fet extraordinari i excepcional de la comunitat era el dia 15, amb l’afegitó del 16, però en general durava 4 dies i mig: el dia 14 la programació començava a la tarda; litúrgicament els dies comencen –encara ara– a les 12 del dia anterior. D’aquests quatre dies, dos són solemnitat forta: en Jan Grau sempre diu que la Festa Major té mida de coca, que és el doble de llarga que d’ample –es refereix evidentment a que dels quatre dies de festa, no laborables en són només dos. Es veu clar en la programació badalonina, són els dies que hi ha professó, que surten els gegants i, evidentment, hi ha Ofici Solemne. En el programa publicat a l’Eco de Badalona de l’any en qüestió hi ha una nota que diu «Durante las fiestas y en diversos lugares de la localidad tendrán efecto los típicos «Balls de bastons» de la Agrupación de Cañet»; per lliure i a última hora els socis de l’Oliva es decidien a sortir, acompanyats de Joan Roig, Nan al flabiol. Quins dies? Es pot ben suposar que el 15 i el 16.

Però perquè aquests dies eren solemnitat forta a Badalona? Cal anar a pams. L’origen de les devocions marianes a Catalunya és quasi tan vella com el país; però podem afirmar que a Badalona el 1449 se celebrava l’asumpció de Maria amb «dues misses, matinal e major, e vespres altes, la qual es festa major de Badalona», segons es pot llegir en un manuscrit que es conserva a la biblioteca colombina de sevilla i que es trobava a Ca l’Andal, l’antiga rectoria. El llibre en qüestió són les Pràctiques e costumes de la Rectoria de Badalona; en aquesta obra no s’esmenta enlloc Sant Roc. És molt coneguda, a banda de la de 1348, la pesta de 1589, que va assotar Barcelona amb fúria i –evidentment– també Badalona, aquest és l’origen de la devoció a Sant Roc, com a sant protector de les epidèmies; encara que la Crònica de Sant Jeroni atribuís la protecció, com la de finals del segle XV, a Sant Sebastià. El 1594 ja s’anuncia en unes ordinacions de la parròquia que el dia de «Sant Roch es diu missa major» i ja es feia una processó per l’actual Dalt la Vila: és arran d’aquesta epidèmia que moltes poblacions tenen com a patró, o copatró, Sant Roc. D’això ja en parlarem en un proper article, si convé.

El Típic Ball de Bastons de Canyet, acompanyats del flabiolaire Joan Roig, Nan, aquell primer 1929.
Arxiu Amades – DGCPAC

Se sap, per diversa documentació que a Badalona es va celebrar de manera solemne fins 1936, la Guerra Civil comportà una gran pausa per moltes festes, amb prou feina hi havia amb sobreviure. El 1939, després de l’entrada dels nacionals la Festa Major es reprèn amb força. D’aquell mateix any es conserva una carta que el flabiolaire del ball de bastons de Canyet, Joan Roig, va enviar a Whashington Gasull: un dels membres fundadors de la colla. En ella diu que «quel dia 15 de agosto bendré pero el dia 16 no porque ya saven ustedes que lo teng comprometido pero els otros dias son para este siquiere». Joan Roig, en castellà, confirma la seva actuació pel 15 però per la solemnitat de Sant Roc, no podrà venir: el té compromès a Arenys de Mar, on surt acompanyant els Macips –que també celebren Sant Roc– des d’abans de venir a Badalona. Aquesta carta pot confirmar la hipòtesi que la agrupació de Cañet va sortir el 15 i 16 el 1929, com s’esmenta en els diversos programes de la Festa Major d’entre 1929 i 1936. Tanmateix, si en Nan no hi era el 16, qui tocava pel Típic? No se sap, i és feina que cal emprendre per l’estudi del nostre singular ball de bastons.

El que és clar és que amb, o amb sense ball de bastons, el vot de poble es va renovar el 1939 com feia més de tres-cents anys que es feia: amb els «panets de Sant Roc», emulant els pans que el gos del pelegrí li portava quan estava malalt de pesta. Aquests panets es reparteixen a gairebé totes les poblacions on hi ha festa el 16 d’agost com a prevenció de «tota pesta i de tot mal», que diuen els goigs. Aquests pans encara es reparteixen a la Parròquia de Santa Maria, malgrat la festivitat de Sant Roc quedava pràcticament oblidada per la ciutadania, i total per l’administració. La festa es manté viva gràcies a l’acció de la confraria de Sant Roc, fundada el 1959, després que es posés –el 1954– una imatge en una capella al carrer Fluvià i un any més tard es comprés, per subscripció popular, la imatge que des d’aquest març està a la Parròquia de Santa Maria per la protecció dels badalonins.

Goigs de Sant Roc de Badalona, en la seva versió dels anys 1960s.
Col·lecció de goigs de l’autor

Les sortides del Ball de Bastons de Canyet van seguir mentre la Festa Major es programava amb força. Amb la demòcràcia i les vacacions, l’administració va decidir oblidar la Festa Major per potenciar les Festes de Maig, com una mena de festival on tot hi tenia cabuda; com va dir fa poc Julià de Jòdar per tuiter: era una manera d’excloure i inlcoure a l’hora els nous habitants de Badalona. És als anys 90, que l’administració decideix posar fil a l’agulla i recuperar la Festa Major, encara que l’Ofici no s’hagués perdut mai i, de facto, la Festa tampoc. D’una manera molt badalonina es va optar per donar la importància a la vigília i no al matí del dia de la Festa Major. El Típic Ball de Bastons de Canyet torna a sortir per la Mare de Déu d’agost i així va anar fent fins l’any passat. El 2019 els bastoners van celebrar el 90è aniversari de la seva primera sortida a la Festa Major Badalonina; aquella agrupación de Cañet que apareixia a una nota del programa. La seva manera, amb la discreció i la ignorància dels gestors culturals, es començava una recuperació de la festa antiga de Badalona amb una cercavila de tornada d’Ofici. El ball de bastons tornava a picar el matí de Santa Maria.

Enguany, doncs, la presa d’importància de la festa de Sant Roc fa que els canyetencs tornin a picar a Dalt la Vila. Aquest 16 d’agost Badalona beu d’una més que centenària tradició que la institució va oblidar, d’una pràctica discreta que a finals del XIX i fins mitjan segle XX tingué tanta importància –inclús més que Sant Anastasi– que el poble pagà un Sant. Parlem d’una de les festes amb més tradició de la Catalunya litoral que a la nostra ciutat quedà reclosa, però no oblidada. Alguns veterans del Tipic Ball de Bastons de Canyet, recorden haver sortit per aquelles dues dates, així com per la Passada de Sant Antoni. Aquest 2020 la COVID-19 ens ha pres moltes coses, d’entre elles les cercaviles i professons, però ens ha aportat una altra visió de la festa, aquella més necessària i –potser– ens ha fet adonar de la importància que té per la comunitat, com a senyal d’identitat col·lectiva: d’on surt, sinó del poble, la iniciativa de tornara a impulsar Sant Roc?

Nil Rider

De l’Hereu i la Pubilla a l’Anastasi i la Maria

“L’any 1945 ens tancaren en unes golfes on hem estat fins ara. Enguany tornarem de nou a Badalona, mudats i empolainats, per aquesta vegada a quedar-nos-hi per sempre més”. Amb aquestes primeres paraules firmaven “El Gegant” i “La Geganta” una postal que van enviar a les diverses famílies de la ciutat. Se’ls convidava a rebre’ls el diumenge 12 de maig de 1985 al punt del migdia a la Rambla.

Els gegants vells en una imatge a la Festa Major del 2019. Foto: Ricard Casal

Però la història de recuperació d’aquests gegants és força més complexa del que explica, romànticament, la postal. L’any 1858 va néixer una parella de gegants pròpia de la Confraria de Sant Anastasi. Aquestes figures van anar sortint a les festes de la ciutat. Adquirits per l’Ajuntament de Badalona l’any 1894 van sortir assíduament fins al 1946. Els diversos artistes que els arreglaven els conferien diverses estètiques segons els seus gustos canviants. Gràcies a diverses imatges a ella se li han arribat a contar cinc vestits diferents, mentre que ell només dos. Als anys 20 llueixen corones que més endavant perdrien o s’alternarien segons el moment. Ell gairebé sempre ha dut un característic bigoti, tot i que alguna ocasió l’havia perdut i en d’altres havia lluït espessa barba. Mentre que a ella se li havia atribuït sempre un ram de flors, i de tant en tant un mocador a la mà dreta, a ell se li ha atribuït un pergamí també a la mateixa mà, tot i que antics inventaris descriuen un punyal. Sembla que el gegant havia lluït, a més, una mena de ceptre a la mà esquerra durant uns quants anys. Sigui com sigui, sobre el pergamí, segons una entrevista publicada a la Revista de Badalona del 1942, s’explica que simbolitza el “nomenament d’ambaixadors de les seves llunyanes terres en aquesta ciutat de Badalona”. Aleshores no tenien cap nom, només se’ls coneixia com a “gegants”. No obstant, sabem que almenys la premsa els anomenava com a Hereu i Pubilla.

Val a dir que el periple de recuperació d’aquests gegants va començar amb els primers Ajuntaments democràtics amb l’esperança de retrobar vells costums i tradicions com el ball de bastons o la figura de l’Àliga. De fet les Festes de Maig, nascudes el 1979 a l’entorn de Sant Anastasi, neixen amb aquest objectiu més desapercebut, enfront del de la participació ciutadana.

Antoni Tugues, encarregat de la Brigada Municipal de Manteniment, va avisar a l’aleshores Conseller de Cultura de l’existència d’unes figures a les antigues dependències de la Brigada Municipal al carrer Quintana Alta on hi havia la caserna de bombers (actual plaça de la Ciutat Romana). El mateix conseller va posar al corrent a membres dels anomenats Consells Populars de Cultura Catalana de Badalona, els quals s’hi van dirigir tan aviat com van poder (potser no ho sabien però allà hi reposava una altra parella de gegants que va estar en actiu entre 1971 i 1980 i es va recuperar al 1991). La primera visita d’aquest consell va ser el gener de 1981 on van trobar els gegants desvestits i acompanyats d’alguns capgrossos també en molt mal estat. Els encuriosits van poder comprovar, entre altres coses, que els ulls de les figures eren de porcellana blanca. L’aspecte del gegant de pell bruna (la de la geganta era més blanquinosa), bigoti, i un forat a una de les orelles va reforçar la idea de molts que probablement representessin un pirata i una pubilla catalana.

Aleshores es va creure que aquell no era el millor lloc per desar-los. És així com, poc després, es van traslladar a les golfes de la Masia de Can Miravitges, a la vall de Pomar, que feia poc s’havia reconvertit en un museu de la pagesia. El maig de 1982 els membres del consell visiten de nou les figures i comproven que el trasllat va afectar, encara més, l’estat dels gegants (especialment la cara d’ell). Justament aquell mes es presentaren els nous gegants de Badalona que foren aprovats en un Ple de l’Ajuntament del 30 d’octubre del 1981. Aleshores només hi hagué un partit polític que votà en contra (foren tres en enfront dels dinou) de la proposta tot al·legant a què: “tampoc s’ha considerat amb la deguda atenció la possibilitat de poder arreglar els autèntics gegants del segle passat que s’estan fent malbé a les golfes de Can Miravitges, i el seu grup els prefereix perquè estima que són més autèntics, que són els que els nostres besavis havien vist i podrien veure els nostres fills”.

En un principi s’havia comentat que les figures es restauressin per a ser exposades al Museu, però finalment es va decidir arreglar-los per a poder sortir al carrer. Tot i que es van demanar pressupostos a Francesc Fajula de Sant Joan de les Abadesses, els escollits finals van ser Josep i Jordi Grau de Terrassa, que ja havien fet un procés similar amb els gegants egarencs que dataven de 1850. Els gegants es vestiren de nou segons les primeres imatges i gravats que es conserven de les figures de principis de segle XX: ell de conseller medieval i ella de dama vuitcentista. Un any després, al 1986, han de tornar a taller per què són víctimes d’un malaurat incendi després de ser desats en un local de Can Fradera (actual plaça Pompeu Fabra) just en acabar les festes. El maig de 1987 tornen a sortir amb nova imatge i de nou tornen a participar a l’Ofici de Festa Major a Santa Maria.

Tot i que antigament eren assidus a participar en festivitats com les del Corpus o la Mare de Déu del Carme, actualment només surten per les Festes de Maig i Festa Major. A principis dels anys 1990 passen pel taller i se’ls hi fa una nova mà de pintura. Més tard, el 2000, llueixen nou conjunt: ell de blau i ella de cru amb detalls verds.

Els gegants en el seu retorn a la Rambla al punt del migdia del 1985. Foto: Isabel González.

Durant aquests anys han sigut presents a diversos esdeveniments de Badalona, i en diverses ocasions s’han desplaçat a fora de la ciutat on se’ls ha demanat per la seva importància i antigor. L’Anastasi i la Maria han vist passar per davant seu la Torxa Olímpica de Barcelona 1992, han commemorat el primer centenari del títol de ciutat (qui sap si 100 anys enrere van coincidir amb la reina regent Maria Cristina) i el 2010 foren declarats com a setè i darrer tresor material de la ciutat coincidint amb la Capital de la Cultura Catalana. Tanmateix, i com tots els badalonins, han hagut d’estar confinats per la Covid-19. Ho han fet, juntament amb el seu nucli familiar d’alçada a la Masia de Can Canyadó sense poder sortir durant les Festes de Maig, cosa que no passava des del 1985, moment en el qual van ser recuperats, fa just 35 anys. Tampoc ho van poder fer extraordinàriament pel Corpus enguany tal com estava previst.

L’Anastasi i la Maria ja han esdevingut tot un emblema de la ciutat i de les seves festes, no ho podem dubtar. Els badalonins ens els estimem i coneixem: ens hi fem fotos, els dibuixem, a voltes hi juguem, en parlem i n’escrivim! Tanmateix hi ha que els hi deixa el xumet a les seves mans en fer-se grans quan estan a la Casa de la Vila. Tot plegat demostra que l’Anastasi i la Maria estan dins de l’imaginari de la ciutat, una ciutat que quan els veu al carrer celebra amb goig que és festa i que com a comunitat ens podem tornar a reunir. Amb rotunditat, podem afirmar que l’Anastasi i la Maria són els hereus directes de l’Hereu i la Pubilla que ja el 1858 ballaven pels carrers de l’aleshores vila de Badalona. Només ens resta dir… Maria, Anastasi… quo vadis? La resposta la té Badalona. Només ella sabrà guiar-los en els anys venidors tal com ho ha fet fins ara.

Xavier Navarro

Els dimonis de Miquel Xirgu Rico (1955-1998)

Un dels actes més importants de les Festes de Maig, que aquest any viurem confinats, és la Cremada del Dimoni: el punt central de la Nit de Sant Anastasi. Aquesta tradició es remunta al que Josep Maria Cuyàs va llegir al Calaix de Sastre del Baró de Maldà sobre la cremada d’un figurón a la platja la vigília del copatró. L’historiador va instar als administradors de la Confraria de Sant Anastasi perquè fessin la cremada d’un dimoni, cosa que van aprofitar per desfer-se de dues figures del misteri de l’Espoli que treien els corders a la processó del Silenci. Aquell 11 de maig de 1940 els badalonins presenciaven la primera Cremada del Dimoni sense acabar de saber en què es convertiria vuitanta anys més tard. El Dimoni és un element indispensable de la nostra festa, forma part del patrimoni festiu i és per això que encara que reclosos a casa, hem de complir amb la tradició. Tradició que té diversos noms, però sobretot en té dos de majúsculs: Domènec Giró, el constructor que més dimonis porta a les espatlles; i Miquel Xirgu Rico, qui durant quaranta-quatre anys va dissenyar el dimoni que la major part dels badalonins recorden i que, per tant, forma part del nostre patrimoni local. A la seva mort però, el disseny va passar a escollir-se a través del concurs Crema’l Tu, el qual continua vigent actualment, trencant amb la imatge típica del dimoni; una imatge que és patrimoni dels badalonins que cal reivindicar; és per això que cal canviar les bases del concurs i prendre aquest 2020 com un inici de la nova era dimoniaire de Badalona, és necessari tornar a l’estètica que tots recordem i que es descriu formalment a continuació.

Diversos dissenys de dimoni fets per Miquel Xirgu Rico. Imatge extreta del web de l’Ester Xirgu.

L’obra de Miquel Xirgu Rico es divideix en diverses etapes, les quals coincideixen bastant amb les corresponents dècades del segle XX (dels anys 50 fins als 90), fet que determina l’estil dels diferents dimonis segons l’època en què se situïn. Tot i això, podem veure una sèrie de característiques generals inherents en cadascun d’ells i que determinen l’estil de Miquel Xirgu. Així doncs, en primer lloc, la gran majoria dels dimonis s’aixequen sobre un pedestal de forma hexagonal, el qual en un principi estava format per tres nivells però es van anar eliminant fins que només en va quedar un. És a partir d’aquí que es comença a veure el gust que tenia l’autor per les formes geomètriques, les quals són l’estil predeterminat a l’hora de dissenyar el cos o la cara de la figura com a tal. Entre aquestes, trobem unes banyes, normalment de color groc, amb forma cònica o l’acabament del nas de manera triangular i amb els narius sempre marcades entre d’altres. Però no només es caracteritza per la geometrització, sinó que també podem identificar com les expressions de les cares solen ser similars; ja que presenten una boca oberta que ensenya una bona filera de dents; un bigoti peculiar -estil francès-; unes celles molt marcades i el mateix estil d’ulls: contorn negre, escleròtica blanca i pupil·la majoritàriament negre amb un punt de brillantor. També acostumen a tenir orelles, tot i que la forma va variant, podem arribar a descriure tres o quatre estils. Els dimonis de Miquel Xirgu Rico o bé sempre van vestits o bé porten una capa, i la seva tonalitat de pell sol ser vermella. Els colors són generalment molt vius i sovint repeteixen un mateix patró; a banda del color general, per exemple tendeix a tenir les banyes grogues o el bigoti negre.

Aquestes són, doncs, les característiques dels dimonis de Miquel Xirgu Rico; que com ja s’ha dit, segueix el Dimoni confinat. És important que es remarqui aquest element de la festa més del que es fa, deixant clar a la ciutadania que és un element immaterial; ja que la seva importància rau en el fet que es cremi cada 10 de maig, poc passades les 10 de la nit: té un espai, un lloc i una manera de fer ben definides. També és necessari, com element vulnerable, que és un altre tret del patrimoni immaterial, protegir l’estètica badalonina dels dimonis; la que durant una quarantena d’anys -als anys 70 n’hi va haver uns quants que no els va dissenyar Xirgu- va formar part de la festa badalonina i, sobretot, forma part del record de la immensa majoria de ciutadans: els dimonis del Xirgu són els dimonis de l’imaginari col·lectiu de Badalona. No obstant això, no n’hi ha prou en valorar-lo sinó que perquè segueixi viu cal fomentar-lo, però cal fer-ho sense perdre la tradició, els ciutadans sempre s’han de sentir identificats amb el seu patrimoni. Una vegada tinguem clar que aquesta manera de fer dimonis és la que ens identifica com a badalonins el que cal és apostar perquè tots els dimonis que cremin a la platja tinguin banyes grogues, pell vermella i aquest bigoti francès que caracteritzava els dissenys de Miquel Xirgu Rico i que els 20 primers anys de Crema’l Tu! siguin un petit impàs en la festa badalonina, com ho va ser la falla de 1973 però que no trenquin amb el patrimoni de la nostra festa, amb aquest ritual cíclic que revivim any rere any amb el darrer coet del piromusical. Però no només cal fer valdre la feina de Xirgu, sinó que els constructors que donen vida als esbossos també hi tenen molt a dir: perdríem molt com a ciutat si també canviéssim la manera tradi)cional de construir el Dimoni. Cal que ens posem, com a ciutat, mans a l’obra i protegim un dels nostres elements immaterials que ens identifiquen allà on anem; però l’esperança no es perd mai i cal confiar que tornarem a veure els dimonis més badalonins a la platja.

Sara Robles i Gorka Sol

(Publicat a l’Independent de Badalona el maig del 2020)

L’11 de maig és l’important

Actualment tot és festa. Des de la Festa Major, fins a la festa del cap de setmana a la discoteca. Passar-ho bé és necessari, però una Festa, amb majúscules, té alguna cosa més que el gaudi: hi ha certes coses rituals que la doten de sentit. Cal entendre que la festa lúdica no és la comunitària. La comunitat celebrant entén la festa com a patrimoni, heretada dels seus avantpassats. El 26 d’abril d’aquest any la Confraria de Sant Anastasi celebra el seu 349è aniversari, i les Festes de Maig són l’herència festiva que ens han deixat els badalonins que la van fundar. Hem d’entendre, doncs, la festa com a patrimoni i tenir en compte que sempre està millor i pitjor considerat segons el sentit definitori del grup i de la comunitat social que la defensa. No tothom la valora igual; de la mateixa manera que hi ha un munt de turistes que passen per la Pietat de Desplà sense valorar l’obra de Bartolomé Bermejo –i no per això deixa de ser considerada patrimoni.

Mocador i dimoni de confinament que van sortir de la iniciativa popular degut a la “suspensió” de les Festes de Maig. Imatge extreta del tuiter de Juan Carlos Galindo @depenalty

La Festa patrimonial orienta el cicle anual per cada comunitat –és evident que l’aniversari de la iaia orienta un cicle familiar, Sant Joan un dels Països Catalans i Sant Anastasi ellocal– independentment del general, on l’any comença l’1 de gener i acaba el 31 de desembre. En una societat com l’actual, en què cal estar atents als canvis –pràcticament diaris a la moda, a la pandèmia, a les ofertes laborals i a l’Ibex 35 – que arribi la Festa implica parar-ho tot i reviure aquest món ancestral, sempre ben definit en un espai-temps comú per tots els celebrants. La Festa Major és el temps àlgid d’un cicle i no sé la resta, però jo en aquest món he vingut a emocionar-me, i aquesta sensació s’obté de manera comunitària en arribar la Festa Major. En moment de caure el Dimoni, que tots haurem criticat –però pobre de qui ho critiqui sent de fora de Badalona, de la comunitat–, serà aquest moment màgic on tots notem un esglai, una sensació de pau: és el moment de canvi, simultània a la que vivim l’1 de gener en acabar de menjar el darrer gra de raïm. Realment, la Covid-19 ens hauria impedit celebrar el ritual de pas?

És per això que quan l’ex-alcalde de Badalona, Álex Pastor, anuncia que després de la pandèmia no és temps de fer festes, no entén què és la Festa; o bé parla d’un sentit banal de la festa: del ludum pel ludum. Se’ns està negant a viure el ritual de pas, potser romàntic, dels badalonins. És evident que era insensat viure’l de la mateixa manera, però potser cal buscar –en la mesura del possible– la millor manera de poder-lo gaudir. La recuperació festiva, la visió hipster de la vida que ha portat a una determinada marca de galetes a esmentar que «ara torna a estar de moda fer les coses com abans», fa anys que està en marxa. Potser enguany toca viure les Festes de Maig com fa cent anys: el dia 10 una vigília a la Festivitat de Sant Anastasi, i el 12 com a dia del gos –que ja se sap, que després del gat, ve el gos– i mantenir la flama identitària dels badalonins ben viva, més enllà de mantenir l’11 de maig com a un dia en què no es treballa. Perquè la Cremada del Dimoni –allò que en el programa de festes es titula la Nit de Sant Anastasi– no seria el que és sense la festivitat del copatró. Fou la Confraria qui el 1940 va cremar un esgarrapacristos a l’encreuament del carrer del Temple, de Roca i Pi i «les excavacions»,  per fer més grossa la Festa de Sant Anastasi. Tant per tant, cal celebrar la Festa, no banalment, amb tot el seu sentit comunitari, sempre que les autoritats mèdiques així ho permetin. Ens veiem l’11 de maig al carrer.

Nil Rider

(Publicat a l’Independent de Badalona l’abril del 2020)