La COVID-19 (i perdoneu la constant referència) tampoc ha pogut amb la representació d’Els Pastorets d’El Círcol. Uns dels més especials pels badalonins, i més encara enguany que se celebrava els centenari de la primera representació del text de Folch i Torres aquí. Tanmateix El Círcol no és l’únic lloc on es fan ni va ser el primer teatre que els va representar a la nostra ciutat, malgrat a Televisió de Badalona i algú altre ha dit que és el centenari de la representació dels pastorets –ja no a la ciutat, si no en general, quan l’obra de Folch i Torres es va estrenar el 1916. Si fem una mica de retrospectiva ho veurem, però abans: què són els pastorets?
L’amic Antoni Serés posa llum, com sempre, en el seu article Caps de cargol sense closca! que l’autor d’«Els Pastorets o l’Advent de l’Infant Jesús» proposa «redreçar una successió de quadres tradicionals exclosa en aquesta ocasió de xavacaneries i d’irreverències en comparació a espectacles d’altres autors», parla sobretot de gent com Serafí Pitarra –conegut autor teatral una mica massa verd, per alguns. I per cert que també «pretén guiar-nos cap a una proposta amb olor de molsa humida, suro florit i encisada per l’escena dels pastors que a l’establia adoren el Nen Jesús»: busca la sensació de pessebre vivent, però amb una trama infantil. Aquestes notes que apunta Serés del prefaci d’Els Pastorets deixen entreveure l’evidència que Folch i Torres no va inventar-se el gènere, ni en fou un dels primers autors. Els orígens es troben en els drames religiosos medievals com ara les passions – Esparreguera, Olesa, i sobretot Cervera–, la Sibil·la –aquella pitonissa atemporal que ens anuncia la fi del món amb l’esdeveniment del Messies– , els Centurions –representant, amb un interessant i irreverent humor la dormida dels soldats que custodiaven el sepulcre de Jesucrist– i els Misteris assumpcionistes –com el d’Elx o el de la Selva del Camp– sense oblidar els molts altres que es feien sobretot, en les grans esglésies i catedrals. Aquestes representacions són catalogades en la seva relació amb la pasqua com a «risus paschalis» una manera d’omplir els temples per difondre el missatge de la religió d’una manera divertida, amena i des del punt del gaudi.
Una d’aquestes celebracions és la nit de Nadal on es feia l’officium pastorum, on els pastors, acompanyats dels seus marrans i amb forta música de tamborinos i cornamuses entraven a adorar l’infant nat. Amb el Concili de Trento es va acabar tota la disbauxa dins de les esglésies i tot va acabar sortint al carrer. Tot? No! –que diria l’Astèrix– van quedar alguns testimonis com els que es recullen en el manuscrit 1319 de la Biblioteca de Catalunya on hi ha un recull d’una representació d’aquesta adoració dels pastors al voltant dels segles XV i XVI. I de fet, el Baró de Maldà recull com es representen encara dins d’algunes esglésies barcelonines; en Jaume Forés Juliana, m’apuntava que el bisbe de Barcelona el 1686 va prohibir explícitament les representacions dels pastorets. Però no fou fins ben entrat el segle XIX que els pastorets prengueren el que Serés apunta com a «triple estructura de l’argument»: la lluita entre el bé i el mal, el sainet dels pastors i el relat de l’adveniment de l’infant Jesús, com diu el títol. El nom dels Pastorets, o de Pastorells està documentat del segle XVI, però els textos dramàtics no són fins al segle XVIII, hi ha notícies de 1721, i sobretot de 1755 amb Lo Acte del Naxament del Niño Jesús, altrament anomenat Los Pastorets de Manuel Verdaguer; un text escrit en castellà –malgrat el títol català– amb les acotacions en català, seguint la tradició representativa del segle anterior. Tanmateix, els autors i textos es van succeint fins arribar al gran èxit de Folch i Torras, els nostres pastorets: com els ja esmentats d’en Pitarra o L’Estel de Natzaret, que es va representar també a El Círcol.

Els Pastorets són, per tant, una de les tradicions més nostrades del Nadal. Que malgrat semblen un entreteniment infantil, mostra encara un elevat contingut teològic i divulgador del tradicional Nadal; com ja Folch i Torres diu al prefaci. Nogensmenys, el fenomen és més que important, són molts els actors que surten a molts dels canals televisius que s’han estrenat de Martinet, de Fúria o de fogainer. Xavier Orriols els va catalogar com un «institut de teatre avant la lettre que contempla totes les disciplines de l’espectacle», tot perquè els pastorets –seguint el mateix Orriols– són «un referent en l’àmbit de l’associacionisme i també del lleure». Són moltes les entitats que enguany recuperen l’activitat després de la pandèmia per fer els Pastorets, l’exemple més clar és el tuit d’en Xavi Carreras «Nadal no és nadal sense @elcírcol. ;P» de la mateixa manera que no s’entén la Missa del Gall de Sant Josep sense la Torronada de l’Aspirantat ni el Nadal dels Padres sense la versió dels Pastorets del Cra-Crac. Tot sense oblidar-nos de totes les escoles que han adaptat Els Pastorets per la seva canalla. Sacrilegi! Sentirem dir als més puristes (com un servidor), però més val una adaptació infantilitzada per la mainada que la morralla que ha proposat enguany la Coordinadora de Pastorets de Catalunya per les versions apocalíptiques.
Totes aquestes versions actuals que es poden, i podran, veure d’aquesta manifestació de teatre popular nadalenc tenen la seva arribada a Badalona abans de 1868, quan es localitza en l’Eco de Badalona aquesta notícia:
No faltaremos. En estos dias de Navidad tienen lugar en estos teatros la representación del drama Los Pastorcillos en Belen. En el de Zorrilla será representado con toda la propiedad que exije y merece su interesante y complicado argumento. Las Gitanillas-machos que, hasta el presente, todos los años aparecían en el consabido drama, este año se sustituirán por lindas jóvenes, pudiendo con este retraimiento forzoso, los machos, convertirse en simples espectadores de sus rivales hembras para poderlas aplaudir ó pantorrillear. Por nuestra parte, nos congratulamos de esta modificación que tan propia la juzgamos. Mucha serenidad recomendamos á los nuevos aficionados del Teatro Zorrilla que por vez primera se presentan en estos dias al palanque escénico, al objeto de que puedan salir, como lo creemos, airosos en su cometido. En el ensayo general que por estar invitados presenciamos nos llegamos á convenocer (sic) con pleno conocimiento de causa, que en este año nada dejarán que desear las representaciones que dén en el coliseo dicho
Eco de Badalona, 25 de desembre de 1868, f. 2v

Les representacions, suposadament en castellà, que es feien per primera vegada al teatre Zorrilla, inaugurat pocs dies abans (31/X/1868), s’havien fet anteriorment a Badalona. La noticía de la participació de «lindas jóvenes» fent el paper que els pertocava per primer cop al nou teatre. Aquesta data, enguany passa per alt perquè al Círcol en fan 100, número rodó. Tota una efemèride! I que ens aporta un centenari així com a ciutat? Doncs d’entrada una manera de fer: els Pastorets de l’Ametlla – de Merola, és clar- els porta l’ l’Associació Cultural Esplai, els de Mataró són a la Sala Cabanyes, i els de Badalona es fan a El Círcol; li pesi a qui li pesi. El desgavell que es viu a El Círcol cada Nadal forma part de les nostres bases culturals, i evidentment forma part de la nostra identitat. Tothom sap que les calderes d’en Pere Botero me les passo pel trassero, però quants badalonins saben que tenen el seu text? Sí, sí, els de Folch i Torres. I encara diré que compto amb els dits d’una ma els que no han criticat l’Estel de Natzaret perquè és llarg i canten massa. I, sobretot, me la jugaré en dir que de ben segur que ningú dels que acabeu aquestes ratlles sap que a l’Adveniment de l’infant Jesús hi surten els tres reis. Doncs això, la transversalitat generacional -d’actors i espectadors- implica la creació d’un imaginari col·lectiu on Els Pastorets són així, per això – i encara molt més!- els hem de mimar i valorar com cal.