Per Nadal cada ovella al seu corral; i els pastors dalt l’escenari

La COVID-19 (i perdoneu la constant referència) tampoc ha pogut amb la representació d’Els Pastorets d’El Círcol. Uns dels més especials pels badalonins, i més encara enguany que se celebrava els centenari de la primera representació del text de Folch i Torres aquí. Tanmateix El Círcol no és l’únic lloc on es fan ni va ser el primer teatre que els va representar a la nostra ciutat, malgrat a Televisió de Badalona i algú altre ha dit que és el centenari de la representació dels pastorets –ja no a la ciutat, si no en general, quan l’obra de Folch i Torres es va estrenar el 1916. Si fem una mica de retrospectiva ho veurem, però abans: què són els pastorets?

L’amic Antoni Serés posa llum, com sempre, en el seu article Caps de cargol sense closca! que l’autor d’«Els Pastorets o l’Advent de l’Infant Jesús» proposa «redreçar una successió de quadres tradicionals exclosa en aquesta ocasió de xavacaneries i d’irreverències en comparació a espectacles d’altres autors», parla sobretot de gent com Serafí Pitarra –conegut autor teatral una mica massa verd, per alguns. I per cert que també «pretén guiar-nos cap a una proposta amb olor de molsa humida, suro florit i encisada per l’escena dels pastors que a l’establia adoren el Nen Jesús»: busca la sensació de pessebre vivent, però amb una trama infantil. Aquestes notes que apunta Serés del prefaci d’Els Pastorets deixen entreveure l’evidència que Folch i Torres no va inventar-se el gènere, ni en fou un dels primers autors. Els orígens es troben en els drames religiosos medievals com ara les passions – Esparreguera, Olesa, i sobretot Cervera–, la Sibil·la –aquella pitonissa atemporal que ens anuncia la fi del món amb l’esdeveniment del Messies– , els Centurions –representant, amb un interessant i irreverent humor la dormida dels soldats que custodiaven el sepulcre de Jesucrist– i els Misteris assumpcionistes –com el d’Elx o el de la Selva del Camp– sense oblidar els molts altres que es feien sobretot, en les grans esglésies i catedrals. Aquestes representacions són catalogades en la seva relació amb la pasqua com a «risus paschalis» una manera d’omplir els temples per difondre el missatge de la religió d’una manera divertida, amena i des del punt del gaudi.

Una d’aquestes celebracions és la nit de Nadal on es feia l’officium pastorum, on els pastors, acompanyats dels seus marrans i amb forta música de tamborinos i cornamuses entraven a adorar l’infant nat. Amb el Concili de Trento es va acabar tota la disbauxa dins de les esglésies i tot va acabar sortint al carrer. Tot? No! –que diria l’Astèrix– van quedar alguns testimonis com els que es recullen en el manuscrit 1319 de la Biblioteca de Catalunya on hi ha un recull d’una representació d’aquesta adoració dels pastors al voltant dels segles XV i XVI. I de fet, el Baró de Maldà recull com es representen encara dins d’algunes esglésies barcelonines; en Jaume Forés Juliana, m’apuntava que el bisbe de Barcelona el 1686 va prohibir explícitament les representacions dels pastorets. Però no fou fins ben entrat el segle XIX que els pastorets prengueren el que Serés apunta com a «triple estructura de l’argument»: la lluita entre el bé i el mal, el sainet dels pastors i el relat de l’adveniment de l’infant Jesús, com diu el títol. El nom dels Pastorets, o de Pastorells està documentat del segle XVI, però els textos dramàtics no són fins al segle XVIII, hi ha notícies de 1721, i sobretot de 1755 amb Lo Acte del Naxament del Niño Jesús, altrament anomenat Los Pastorets de Manuel Verdaguer; un text escrit en castellà –malgrat el títol català– amb les acotacions en català, seguint la tradició representativa del segle anterior. Tanmateix, els autors i textos es van succeint fins arribar al gran èxit de Folch i Torras, els nostres pastorets: com els ja esmentats d’en Pitarra o L’Estel de Natzaret, que es va representar també a El Círcol.

“D’aquí un any just […] vindré a cercar-te” que diu en Jatzè. Els Pastorets de l’any 2019

Els Pastorets són, per tant, una de les tradicions més nostrades del Nadal. Que malgrat semblen un entreteniment infantil, mostra encara un elevat contingut teològic i divulgador del tradicional Nadal; com ja Folch i Torres diu al prefaci. Nogensmenys, el fenomen és més que important, són molts els actors que surten a molts dels canals televisius que s’han estrenat de Martinet, de Fúria o de fogainer. Xavier Orriols els va catalogar com un «institut de teatre avant la lettre que contempla totes les disciplines de l’espectacle», tot perquè els pastorets –seguint el mateix Orriols– són «un referent en l’àmbit de l’associacionisme i també del lleure». Són moltes les entitats que enguany recuperen l’activitat després de la pandèmia per fer els Pastorets, l’exemple més clar és el tuit d’en Xavi Carreras «Nadal no és nadal sense @elcírcol. ;P» de la mateixa manera que no s’entén la Missa del Gall de Sant Josep sense la Torronada de l’Aspirantat ni el Nadal dels Padres sense la versió dels Pastorets del Cra-Crac. Tot sense oblidar-nos de totes les escoles que han adaptat Els Pastorets per la seva canalla. Sacrilegi! Sentirem dir als més puristes (com un servidor), però més val una adaptació infantilitzada per la mainada que la morralla que ha proposat enguany la Coordinadora de Pastorets de Catalunya per les versions apocalíptiques.

Totes aquestes versions actuals que es poden, i podran, veure d’aquesta manifestació de teatre popular nadalenc tenen la seva arribada a Badalona abans de 1868, quan es localitza en l’Eco de Badalona aquesta notícia:

No faltaremos. En estos dias de Navidad tienen lugar en estos teatros la representación del drama Los Pastorcillos en Belen. En el de Zorrilla será representado con toda la propiedad que exije y merece su interesante y complicado argumento. Las Gitanillas-machos que, hasta el presente, todos los años aparecían en el consabido drama, este año se sustituirán por lindas jóvenes, pudiendo con este retraimiento forzoso, los machos, convertirse en simples espectadores de sus rivales hembras para poderlas aplaudir ó pantorrillear. Por nuestra parte, nos congratulamos de esta modificación que tan propia la juzgamos. Mucha serenidad recomendamos á los nuevos aficionados del Teatro Zorrilla que por vez primera se presentan en estos dias al palanque escénico, al objeto de que puedan salir, como lo creemos, airosos en su cometido. En el ensayo general que por estar invitados presenciamos nos llegamos á convenocer (sic) con pleno conocimiento de causa, que en este año nada dejarán que desear las representaciones que dén en el coliseo dicho

Eco de Badalona, 25 de desembre de 1868, f. 2v
El ninot de nenuco abans que soni l’Al·leluia 1948. Arxiu del Círcol, Fons Josep Massip Buxó.

Les representacions, suposadament en castellà, que es feien per primera vegada al teatre Zorrilla, inaugurat pocs dies abans (31/X/1868), s’havien fet anteriorment a Badalona. La noticía de la participació de «lindas jóvenes» fent el paper que els pertocava per primer cop al nou teatre. Aquesta data, enguany passa per alt perquè al Círcol en fan 100, número rodó. Tota una efemèride! I que ens aporta un centenari així com a ciutat? Doncs d’entrada una manera de fer: els Pastorets de l’Ametlla – de Merola, és clar- els porta l’ l’Associació Cultural Esplai, els de Mataró són a la Sala Cabanyes, i els de Badalona es fan a El Círcol; li pesi a qui li pesi. El desgavell que es viu a El Círcol cada Nadal forma part de les nostres bases culturals, i evidentment forma part de la nostra identitat. Tothom sap que les calderes d’en Pere Botero me les passo pel trassero, però quants badalonins saben que tenen el seu text? Sí, sí, els de Folch i Torres. I encara diré que compto amb els dits d’una ma els que no han criticat l’Estel de Natzaret perquè és llarg i canten massa. I, sobretot, me la jugaré en dir que de ben segur que ningú dels que acabeu aquestes ratlles sap que a l’Adveniment de l’infant Jesús hi surten els tres reis. Doncs això, la transversalitat generacional -d’actors i espectadors- implica la creació d’un imaginari col·lectiu on Els Pastorets són així, per això – i encara molt més!- els hem de mimar i valorar com cal.

Nil Rider

Un any d’El poble quan balla: els seguicis populars

Fa pocs dies coneixiem una frase de Joan Soler Amigó, on reflexionava sobre l’arrel i les llavors. Badalona és una ciutat on la festa és això: llavor. Llavor sense cap relació amb l’arrel, ni amb la planta. És per això que des de fa alguns anys hi ha hagut la voluntat de tirar endavant un coneixement més profund de la festa – d’aquí la fundació del Grup d’Estudis. Tot per arribar a tenir una festa millor, amb qualitat i sobretot amb una vinculació real amb la ciutat. Aquestes reflexions conflueixen en la creació d’unes jornades per conèixer com les altres festes han fet aquesta feina, sobretot en un format molt intern fins el 14 de desembre del 2019. El poble quan balla: els Seguicis populars van ser unes conferències que van tenir lloc al Museu de Badalona, amb voluntat de país. Es volia posar un punt i a part en la festa (tant de la nostra ciutat com de la cultura tradicional) i poc o molt es va aconseguir. Tot i que es va haver de canviar de data per les manifestacions per l’1-O i l’aniversari dels judicis i empresonament dels presos polítics la sala del Museu feia goig. Gent de Badalona i de fora van venir a parlar de la gestió de les cercaviles. La sessió va agrupar festes d’arreu del Principat i el País Valencià, exposades per experts el folklore, tot detallant com es van crear, quin sentit tenen, tenien i com es gestionen els seus seguicis.

La jornada va començar ben puntual a les 9 del matí amb la benvinguda institucional per part de la regidora de cultura del moment,  Helena Bayo i, posteriorment pels presidents de les entitats coorganitzadores: Marc Oriol -de la Coordinadora d’Entitats Badalonines de Cultura Tradicional i Popular- i Montserrat Silvestre – de la Colla de Geganters de Badalona- tot fent palesa la necessitat de la reflexió científica entorn la festa a Badalona. D’aquí també la impulsió del Grup d’Estudis i d’aquest modest bloc on plasmar petites recerques o articles d’opinió. quell dia va començar agermanant les dues festes dedicades a Sant Anastasi, en Pau Plana va fer una acurada anàlisi històrica de la Festa Major de Lleida per arribar als dies forts de l’actual, parlant des d’una òptica professional, com a tècnic de cultura: tot remarcant la fortalesa del dia 11 de maig i la col·lateralitat de la vigília com a eix central de la festa. Seguidament, Roger Albert va presentar el seguici de Vic, tot parlant del bestiari amb què devia comptar la capital d’Osona en la seva festa al llarg dels segles, sobretot fent esment en la nova documentació del Lleó. Després de fer una petita pausa per fer cafè i agafar energia, n’Àngel Vallverdú va presentar el seu estudi sobre la festa d’Igualada, tot parlant del poder sobre la comunitat celebrant, el patrimoni i la cultura. A Igualada hi ha un conflicte actual entorn la festa i són, com diu l’autor, diferents discursos sobre el patrimoni; fruit de la recerca i l’anàlisi, tot veient que la gestió dels 80s no acabava de ser coherent amb la història de la festa. Les ponències del matí acabaven amb un conegut folklorista de Barcelona: Amadeu Carbó presentava la processó de Corpus de la seva ciutat en el context del seu VII centenari (1320-2020), sobretot la gestió de les grans processons dels segles XV i XVI. Finalment, cal sumar a la primera part del dia la taula rodona sobre la dualitat festiva de la Catalunya Vella i Catalunya Nova que va moderar el Dr. Antoni Virgili, especialista en els processos de conquesta medievals. Sobretot es va fer esment en el potencial exportador de Barcelona i l’aïllament muntanyenc de les grans festes de l’anomenada Catalunya Vella: Olot, Berga i Solsona front la planúria i comunicació de les festes del Penedès i el camp de Tarragona. 

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es image.png
Daniel Vilarrúbias, Jordi Inglès “Bero”, Jordi Quintna, Jan Grau i Lluís Àngel Bellas en la taula rodona de la tarda.

A la tarda les ponències continuaren, i en primer lloc va presentar la festa cerverina Lluís Àngel Bellas, de l’Agrupació Seny Major i del Ball d’Espases de Cervera. El cerverí ens va explicar el potencial de la festa de la capital de la Segarra sobretot fent esment en la importància de la Casa de la Festa com a centre d’interpretació, difusió i revalorització del patrimoni festiu. Bellas també va explicar com va ser el procés de gestió del Ball d’Espases, desaparegut a principis del segle XVIII en una ciutat on la festa és gairebé tota de nova creció. El va seguir Daniel Vilarrúbias, amb una excel·lent presentació de les festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí, on va quedar clar que en la festa, l’horari és relatiu i que, evidentment, el culte a la imatge és el que dota la festa de ritual i sentit. Les ponències les tancaven el duo vendrellenc dels Jordis, el Dr. Jordi Quintana i en Jordi Inglès “Bero” es van anar interrompent -així ens ho van presentar- per parlar del folklore vendrellenc, una xerrada que va germinar moltes idees per algunes poblacions. Els Jordis, entre altres coses van fer una petita ressenya històrica de Santa Anna, però sobretot van parlar de l’actualitat del que significa per ells fer festa i com la protocolarització els ha ajudat a ordenar un batibull d’actes i a posar sobre la taula l’anàlisi sobre les seves cercaviles. Les jornades es van tancar amb una taula rodona moderada pel nostre estimat Jan Grau qui, jugant a casa, atiava el foc en un extens -i interessant- debat sobre models festius i vinculació de la festa a la comunitat sota el títol “La construcció de la Festa: conflictes i solucions“. 

Passat el dia 14, i en un any nou, encara toca seure i reflexionar. A Badalona tenim feina per fer, al llarg de les ponències vam anar identificant alguns paral·lelismes entre el que ens presentàven i la nostra ciutat, sobretot en els errors. Som conscients que la festa a la nostra ciutat, i en moltes altres, no tenen un model clar, i es basen en la bona voluntat de la gent que les construeix, potser sense un coneixement sobre el folklore i la festa que els ponents van demostrar que tenien; i per això les seves festes són referents. Creiem que ara és moment de veure què és  aquest gran trenca-closques que tenim a Badalona i començar a col·locar les peces al seu lloc. Sobretot en l’anàlisi de les nostres cercaviles i el calendari festiu en general, tot el que s’ha perdut en dates recents i ja hem oblidat no hem de permetre que mori, ens cal prendre totes les eines que ens van donar per veure de quina manera podem analitzar de manera científica els punts febles de la festa i enfortir-la. La festa és la nostra identitat i no podem permetre que es mori, la gent que anava a la Nit de Sant Anastasi fa un any no és, ni de bon tros, ni un terç de la que hi havia a la Plaça de la Vila al tombant del mil·lenni. 

Gorka Sol i Nil Rider

Juguem a fer festa?

És ben cert que el joc simbòlic té una gran importància en el dia a dia dels infants des que són ben petits, ja que és aquest el que ens apropa a la cultura i a la realitat del món que ens envolta, i al mateix temps, ens ajuda a conèixer-la i a assimilar-la. Però per què es considera tan important? Què s’amaga darrere del que sembla un simple joc?

A dia d’avui entenem el joc simbòlic com una activitat totalment natural, voluntària i espontània que utilitzen els infants amb l’únic objectiu de gaudir i passar-s’ho bé, més enllà d’intentar assolir un objectiu extern; produint, alhora, plaer en aquells implicats en el joc.  Aquest, va vinculat a les emocions de l’infant, les quals es donen durant el joc i aquestes, estan lligades a la nostra societat; convertint-se en un mecanisme d’adaptació al nostre entorn més proper. A més a més, aquest tipus de joc sorgeix a partir d’una motivació intrínseca de l’infant, la qual cosa ens indica que la intenció de jugar surt del propi interès i no a causa d’altres factors externs a la pròpia persona.  És per això que el joc simbòlic té tanta importància; perquè ens permet observar l’infant, descobrir els seus gustos, la seva forma de ser, i de comportar-se, els seus instints naturals, entre d’altres coses. Però el joc simbòlic no només serveix com a mode d’observació, sinó que també és una gran eina i oportunitat per fer que l’infant aprengui de forma indirecta. Són més d’un autor els que coincideixen en que en aquest joc es veuen reflectides situacions de la vida real, ja que els infants apliquen el que viuen a través de la representació: a partir de l’ús dels símbols i la imitació.

Parc dels gegants d’Olot. Fotografia El Punt Avui

Estem dient que el joc simbòlic ens apropa i ens ajuda a conèixer el nostre entorn, i la cultura és una part fonamental d’aquest entorn. Per tant, quina millor manera d’acostar-nos a la festa a través del joc simbòlic? Quan som petits no ens falta ni una mica d’imaginació i podem jugar amb qualsevol cosa; fent de l’objecte més simple, la cosa més gran. Per exemple, infants poden veure en una cadira un gegant, el qual poden aixecar, moure i treure a ballar. D’altres poden agafar un objecte allargat, o simplement sense cap objecte, fer veure que toquen i simular el so d’una gralla tot imitant un toc de castells. L’important és que amb poca cosa es pot arribar a fer quelcom molt significatiu i amb molts valors que potser no es veuen a simple vista. Això és el que és la cultura, com s’ha pogut observar amb la manca d’ajudes durant la pandèmia COVID-19. Per aquest motiu és important valorar molt positivament el jugar a fer festa. 

A partir d’aquest joc simbòlic, els infants poden jugar bé sols, amb els companys i amics, o amb la família. Des de representació d’actes petits en format mini, fins a traslladar tres o quatre hores d’actes festius a casa seva amb ninots de goma o bé altres objectes. Posant-nos més tècnics, aquestes reproduccions d’actes reals portades a un “format de joc”, fomenta moltes competències bàsiques de l’educació en valors – i encara més si el joc és cooperatiu – com per exemple el consolidar el pensament propi, utilitzar el diàleg com a eina resolutiva, adoptar hàbits d’aprenentatge cooperatiu, etc. Tot això sense oblidar-nos de la més important: la creativitat. Un cas ben proper són les Festes de Maig confinades -model exemplar pel país-, en les quals les entitats van tirar endavant, amb l’Ajuntament, un seguit d’activitats i materials pedagògics; tallers, contes i creació de d’elements festius en paper en són 3 exemples. El dimoni d’aquest any ha pogut ser elaborat per cadascun de nosaltres, igual que el mocador i gràcies a aquests recursos hem pogut participar de la festa. Podem dir que aquestes activitats de les Festes de Maig confinades han pogut apropar la festa no només als infants sinó que també als adults. 

Tot i que veiem que es pot jugar sense necessitat de cap objecte o bé amb un objecte quotidià deixant que el propi infant li doni el paper que aquest prefereix o troba adequat, també es pot jugar amb objectes que ja estiguin definits com podria ser un molt bon exemple, els ninots de goma. Aquests, són uns molt bon materials per tal de poder fer-ne pedagogia i són una gran atracció pels infants ja que els permeten jugar a fer festa a casa. És per això, que l’anunci dels gegants vells de goma és un molt bona notícia que caldria continuar per tal que els infants puguin gaudir i aprendre al mateix temps i alhora identificar-se amb el patrimoni festiu. I tot el joc simbòlic no s’acaba aquí, no. El joc simbòlic existeix també fora de casa. Badalona no ha inventat res. A Reus, per exemple, la canalla pot formar part d’un seguici festiu on els elements estan preparats a casa, una disfressa del gegant, amb uns cartrons fer la mulassa i amb un tros de roba fer-se una capa de diablei. També, a molts municipis, hi ha parcs infantils ambientats en la festa. A Olot, per posar un cas, hi ha El parc dels gegants,on els tobogans i els rocòdroms són gegants, els cabeçuts i els cavallets. A més a més, hi ha poblacions que han adaptat la seva imatgeria a la quotidianitat de la festa; llibreries com La mulassa, llums de nadal de Patum, o poder poder pujar al drac de Vilanova mentre els pares compren. Gràcies a aquests dos últims casos, podem tenir a prop la festa durant tot l’any i no només en les dates assenyalades, tot fomentant la identitat local. 

El Drac de Vilanova desat dins una botiga, preparat per l’endemà tornar a divertir la mainada

Com s’ha vist, el joc simbòlic té una gran importància en el dia a dia dels infants; ofereix un ventall molt ampli de possibilitats. La vinculació amb la festa és cabdal per generar sentiments de pertinença, identitat, de la comunitat celebrant. És per aquest  motiu, que cal donar-li el valor que té. Tenim aquesta gran eina a la nostra disposició, i estaria bé fer-ne ús, per apropar-nos al folklore i poder-ne gaudir en el nostre dia a dia i durant tot l’any, més enllà dels dies de Festa Major. A Badalona tenim la pàgina web de les Festes de Maig on trobar ple de recursos pedagògics, arriben els ninots de goma, podem llegir diversos contes en relació amb la festa i tenim un calendari festiu molt potent gràcies a la implicació i el treball de les entitats de cultura badalonina, però encara ens falten moltes coses. Ens hi posem?

Castanyes de bronze

Per Tots Sants: castanyes; que diu la cançó. Sempre s’ha dit que el que popularment es coneix com “La Castanyada” prové dels àpats que els campaners feien la vigília del dia de Difunts -l’1 de novembre- dalt les torres, ja que tocaven tota la nit a morts: però que implica tocar campanes a la nostra terra? De què es parla? Molt senzill, d’un fet comunicatiu comunitari. La comunitat, el dia 2 de novembre, recorda a tots els seus difunts i ho fa amb els senys i les esquelles -el que es coneix com a campanes-, uns sons que cada col·lectiu entén i que moltes vegades són ben diferents d’una comunitat a una altra. Alguns tocs de festa d’un poble poden ser més similars al toc de morts d’un altre que al toc de festa del darrer. Les campanes, com a instrument comunitari, toquen quan hi ha un esdeveniment assenyalat pel conjunt de l’assemblea: assenyalar les hores litúrgiques, per les que es regia la població; per un bateig -una entrada d’un nou membre dins de la comunitat- i per difunts -la marxa d’un membre d’aquesta. Tanmateix, també avisaven dels perills -focs, pirates, per exemple- i per allunyar les tempestes, tocar a temps, un dels tocs més macos segons el meu parer.

Des de Dalt de la Vila: L'Església de Santa Maria de Badalona
Santa Maria de Badalona vora el 1900. Imatge del Museu de Badalona.

Aquesta tasca, que feien uns professionals que coneixien la tècnica i el llenguatge era conegut per tots i tenia certes característiques pròpies que, a Badalona, es van perdre en cremar l’església durant el període revolucionari de 1936-39. Fins llavors, les campanes tenien unes característiques pròpies: tenien el jou -la peça superior de la campana- de fusta, ben contrapesat, que li donava un ritme i, en conseqüència, un so únic a cada campana. Amb la destrucció de l’església i del campanar no només es van perdre les campanes litúrgiques de Santa Maria; tres d’elles foses per Isidre Pallès a mitjan segle XIX, una de mitjans del XVIII i les dues horàries de finals del mateix -no s’ha d’imaginar l’esfera en aquella època; també es van perdre les de Sant Josep, que provenien de Sant Jeroni -i que eren de principis del XVIII. Però sobretot es va perdre el seu so, que al llarg de més d’un segle va formar part del paisatge sonor dels badalonins, més important que l’instrument és el fet comunicatiu, el so. Com a instrument, la campana no respon a canvis d’afinació, sinó que al llarg de la seva vida sempre tenen el mateix so, el del passat-present-futur: ben segur que alguna de les campanes del XVIII desaparegudes el 1936-39 sonaren en les festes que el Baró de Maldà ressenyà en el Calaix de Sastre; però segurament les que es van fondre cap a 1850 també sonaven de la mateixa manera, amb els mateixos tocs.

Als anys 50s, amb la fosa de les campanes actuals de Santa Maria es tornà a dotar d’aquest so comunitari: la foneria Barberí, d’Olot, s’encarregà de fer les noves campanes de la parròquia, sense cap mena de coneixement de com devien ser les anteriors. Encara ara no en tenim d’informació disponible sobre aquests tocs de campaners, tot i que un badaloní va ser president de la Confraria de Campaners de Catalunya i hauria de tenir sensibilitat pel tema. Tanmateix, aquest mateix individu va ser el responsable de diversos espolis del patrimoni folklòric i històric de la ciutat al llarg de la dècada dels 90s i els primers anys dels 2000: qui sap si mai es trobarà una consueta del campanar, tot i que l’antiga devia cremar amb la destrucció de la Parròquia. As mateixos anys, i sota la direcció de Joseph Maria Rojo, qui va ser president de la Confraria de Campaners de Catalunya, la Confraria de Sant Anastasi va ser l’entitat responsable del manteniment del campanar, amb tota la seva complexitat, així com de recuperar alguns tocs de campanes; si més no de tocar “a la catalana”. Aquesta manera pròpia de ventar les campanes implica, generalment, que aquestes es boguen fins a tenir-les boca amunt: el que els campaners en diuen “posar a seure”. Eren poques les campanes a les quals se’ls feia la volta completa, a diferència del què la població imagina. Aquesta tècnica respon a una manera pròpia, a aquest llenguatge que la comunitat entén i que en molts casos ha estat eliminat per les empreses instal·ladores de sistemes electromecànics per tocar-les; si bé només amb els electromalls (vegeu la imatge posterior a l’esquerra de la campana) si bé amb un volteig a l’alemanya, portat a Catalunya pel Pare Gregori de Montserrat.

Els dos senys de Santa Maria. Imatge dels Campaners de Badalona.

Per fortuna, gràcies a la tasca de la ja esmentada Confraria i malgrat les dificultats, encara hi ha campaners que de manera voluntària pugen a les torres per a fer sonar el so del poble, per ordenar la vida dels ciutadans, encara que sigui de manera simbòlica. Ja no es toquen les hores litúrgiques, però si toquen les campanes és que hi ha alguna raó: com recordar els difunts de la comunitat. I aquests difunts han de saber interpretar que se’ls recorda. Pel que sembla, era costum posar les campanes, que es tocaven, a seure i en acabat es deixaven caure per fer mitja volta, fent dues batallades, per separat. Aquesta darrera operació, similar al que fan els anglesos amb el change ringing, acabava amb les campanes deixades morir: un tret bastant característic dels tocs de mort. Hi havia diverses classes de tocs a difunts, i hom podia saber qui havia traspassat pel toc: s’indicava l’edat, el sexe, si pertanyia a una confraria o altra i la seva classe social; hi havia enterraments de primera, segona, tercera classe i els que no tenien cap recurs i s’enterraven per l’amor de Déu. El so dels batalls colpejant el bronze de la campana la ciutat esdevé conscient que hi ha excepcionalitat, que és un dia especial, que és festa i que -malgrat que costi una mica de veure- el patrimoni sonor és important. Tan important com que permet entrar en aquell moment atemporal, de reviure el que cada any es fa, encara que sigui en un format virtual, encara que no surti el Sant Crist camí del cementiri, encara que no hi hagi el Don Juan Tenorio. Aquest so que trenca amb la quotidianitat ens trasllada a l’especialitat, i essencialitat, de la festa -aquella necessària inhalació de tranquil·litat, de saber que passarà en tot moment que ens permet carregar piles per la imprevisible vida actual- i, sobretot, ens fan únics -perquè ser de Badalona, per posar un cas, no és només no ser de Barcelona-: perquè el so d’una campana tocada manualment parla, a banda de la nostra llengua, amb sentiments: l’1 de novembre, encara que el toc sigui ràpid, denota tristor.

Més caps que barrets

Si jo pregunto que hi fan ballant un pallasso, un policia, un capellà… segurament no em sabreu respondre, si hi afegeixo un dimoni… potser encara no; si hi afegeixo el Popeie… ara sí, segur que heu endevinat que estic parlant dels capgrossos de Badalona. I com és que només ballen una vegada l’any? I què se n’ha fet dels que hi havia abans?

Però comencem pel començament, d’entrada desconeixem quan va ser que a Badalona van sortir capgrossos per primera vegada. En la poca documentació existent des de la compra dels gegants Anastasi i Maria per la confraria de Sant Anastasi al 1858, fins la recompra per part de l’ajuntament al 1894 no tenim cap referència de capgrossos, fet que no necessàriament significa que no n’hi haguessin. De fet tampoc tenim fotografies dels gegants fins a partir de 1902, quan van participar en el “Concurs de Gegants i monstros tipichs” que l’Ajuntament de Barcelona va organitzar per les festes de la Mercè, i per aquestes fotografies sabem que no els va acompanyar cap capgròs.

Els primers capgrossos

Els Capgrossos de Badalona entre 1920-1927. Arxiu Imatges de Badalona. Arxiu Cuyàs

Les primeres fotografies on surten, sempre acompanyant els gegants, són d’inicis del segle XX. Aquests capgrossos desconeixem qui n’era l’autor, o millor podríem dir els autors, perquè en les fotografies es reconeixen almenys tres estils diferents. Sabem que tots eren fets de sèrie, perquè en coneixem del mateix model a d’altres poblacions. El fet que hi hagi capgrossos nascuts de diferents mans es pot deure a dos motius: 1) que s’haguessin fet adquisicions a proveïdors diferents, i potser fins en anys diferents. 2) que fossin adquirits tots a l’hora en un sol comerç que en comercialitzava de fets en diferents obradors. En concret una de les fotografies feta al carrer de Mar s’hi veuen tretze capgrossos i alguns els seguirem trobant a les fotografies a la dècada de 1930, fins a un màxim de set. A partir de 1929, apareix una parella de capgrossos, el de la dona de dimensions considerables i que surten amb els que queden. De tots aquests capgrossos no sabem que se’n va fer, els que van sobreviure a la guerra civil van desaparèixer amb l’adquisició dels nous gegants al 1946 i no són els que es van trobar a Can Miravitges amb els gegants vells.

Hi ha un capgròs, el Patufet, que apareix en una sola foto de 1921 que sabem que era un model nascut als tallers de El Ingenio. Apareix tot sol, davant dels gegants, els que suposem que són geganters, un tabaler i un flabiolaire. Sembla que tingui un paper destacat i va molt mudat, per això que pensem que no es tractava d’un capgròs badaloní sinó llogat, segurament per les populars festes del Patufet, que oferia El Ingenio i que estaven molt de moda en aquells anys.

Els capgrossos de Corpus

Amb l’adquisició a El Ingenio de la nova parella de gegants, Badalona va comptar amb uns capgrossos adquirits al mateix obrador. Suposem que abans d’adquirir-ne de propis en van llogar durant uns quants anys, per la varietat que en surt a les fotografies. És a mitjan de la dècada de 1950 que trobem que es van repetint els capgrossos a les fotografies. També eren fets de sèrie i entre aquests capgrossos hi trobem el Popeie, un dels caps que es van trobar amb els gegants vells a Can Miravitges i com ells van ser restaurats.

Els capgrossos d’entre 1946-1970. Arxiu Jan Grau

La resta de capgrossos que hi ha restaurats, hem de suposar que són contemporanis en algun moment de la vida dels gegants de Corpus, entre 1946 i 1970. I dic hem de suposar perquè són Ingenio com els altres que surten a les fotografies antigues que es conserven al Museu de Badalona, encara que només el Popeie, com ja hem dit, coincideixen. També havia existit un pallasso però era prou diferent a l’actual. És possible que s’adquirissin capgrossos en més d’una ocasió dins d’aquests vint-i-quatre anys, o menys si és cert que de 1946 a inicis de la dècada de 1950 se’n van llogar. És una etapa sobre la qual caldrà recercar més. Sigui com sigui, la vida d’aquests capgrossos està lligada als gegants de Corpus i desapareixen de circulació amb l’adquisició dels nous gegants i capgrossos a la dècada de 1960. Al 1963 sabem que l’ajuntament va demanar a l’escultor Albert Rosa d’Olot, informació perquè els fes uns gegants nous. En qualsevol cas, aquests gegants i aquests capgrossos només va durar una vintena d’anys, llevat dels que van subsistir, encara que amb molt mal estat, desats amb els gegants vells.

Els capgrossos valencians

Mentre no es faci recerca per aquest cantó, es seguirà dient que els gegants Ferrer i Elionor són d’inicis de la dècada de 1970. Nosaltres creiem que si existeix aquesta correspondència entre l’ajuntament de Badalona i l’Albert Rosa al 1963, per fer uns gegants nous, segurament els gegants i els capgrossos valencians són de mitjan de la dècada de 1960. En qualsevol cas, aquests gegants i un conjunt de sis capgrossos van ser adquirits a València, encara que no sabem a quin obrador. Podem afirmar-ne la procedència valenciana amb seguretat, per l’estil escultòric de les figures, que és inequívocament faller.

Capgrossos valencians. Arxiu Jan Grau

Aquestes figures van sortir també, només una vintena d’anys, perquè al final de la dècada de 1970 ja no sortien. Els capgrossos, sembla que al 1973 van deixar de sortir, uns quants anys abans que els gegants, que van ser arraconats al magatzem municipal d’on van ser rescatats, emmotllats, reproduïts i reestrenats al 1991.

Pel què fa als capgrossos es desconeixia què se n’havia fet, perquè no es van trobar guardats amb els gegants al magatzem municipal. Anys després en van aparèixer quatre al barri de Lloreda i l’Associació de Veïns tenen assumit que son de la seva propietat. No sabem com va ser que aquests capgrossos van anar a parar a Lloreda, la brama popular diu que van ser regalats al barri per l’ajuntament, però és evident que formen part del patrimoni festiu de la ciutat. Van estar desats a l’Associació de Veïns i fins al 2010 no tornen a sortir al carrer. No es tracta de què l’ajuntament recuperi les figures, al cap i a la fi, a Lloreda els han conservat durant una quarantena d’anys i potser en mans municipals no haurien durat tant, però es tracta d’un patrimoni festiu que hauria d’estar tutelat i ben segur també hauria de tenir el seu paper dins les festes de la ciutat, d’una manera similar al què passa amb els gegants del barri de Pomar.

Els capgrossos de fibra de vidre

L’any 1981 per les Festes de Maig es va anunciar que al cap d’un any, s’estrenarien uns nous gegants i capgrossos. Aquestes figures, juntament amb un cap d’àliga, es van construir en fibra de vidre, en un taller ocupacional dirigit per l’escultor Jordi Liñan. A més dels gegants i de l’àliga, es va fer un conjunt de 8 capgrossos, que si bé escultòricament tenen la seva gràcia, tècnicament són molt feixucs de portar perquè pesen molt, un d’ells arriba a la dotzena de quilos i gairebé no tenen pitet que els subjecti al portador. La gent que se’n va encarregar de dur-los se’n va cansar aviat.

Capgrossos de la Comparsa que acompanyava en Ripal i la Brunel·la de Mar

L’any 1983 va néixer un nou grup per portar els gegants i els capgrossos que debutsarà per les Festes de Maig de 1984, estrenant també vestuari nou, tant pels gegants com pels capgrossos. També s’estrena la suite musical que comprèn “el ball del Sàtir i les Dones”, “el Ball de Parelles”, “la Sardana del Catalanet”, el “Valset de Badalona” que només el ballen la parella de gegants i “el Corrandillo” que el ballen a l’hora gegants i capgrossos. L’autor de la música de la suite és obra d’en Jordi Fàbregas i la coreografia d’en Jan Grau. El “Corrandillo” però es va estrenar només amb els gegants perquè l’execució de la coreografia era massa complexa pel nivell dels balladors i per la dificultat de dur aquests caps. No serà fins anys més tard que els capgrossos de Badalona van ballar el “Corrandillo”, però no va ser aquesta comparsa.

Aquest grup deixarà d’ocupar-se’n un any després, passades les Festes de Maig, en les quals es van reestrenar els gegants vells i també es va restaurar el conjunt de capgrossos trobats amb els gegants. La comparsa de capgrossos de fibra de vidre va ser retirada ben aviat per la dificultat per portar-los, quedant magatzemats al local de la colla gegantera on encara es conserven. És una llàstima que aquesta comparsa no surti al carrer perquè són figures úniques, caldria però fer-ne una rèplica ben resolta tècnicament i més lleugera. El mèrit d’aquestes figures està en el seu aspecte, perquè pel que fa a manufactura, més que amb traça es van fer amb il·lusió.

La comparsa actual

Com ja s’ha dit, es van trobar a Can Miravitges amb els gegants vells i estaven en molt mal estat. Van substituir la comparsa de fibra de vidre, assumint també els seus balls. Propi d’ells només hi ha un ball, estrenat al 2014, “l’Erromerian”, que van ballar en el “Faldilles enlaire” amb els quatre supervivents de la comparsa valenciana portats per joves de l’Associació de Veïns de Lloreda.

Comparsa actual de Capgrossos de Badalona.

Habitualment s’acostuma a dir que es van estrenar amb els gegants del Corpus l’any 1946 i són supervivents d’aquella comparsa de la qual ja hem parlat. Fins i tot s’ha dit que són supervivents d’aquella comparsa només el Pallasso, la Dona i el Capellà i que la resta, el Baturro, el Popeie, el Dimoni i el Policia, es van fer nous quan van recuperar la comparsa l’any 1988. Aquesta informació és errònia perquè realment també els altres també són de la postguerra, estaven en molt mal estat i van ser restaurats. A tall d’exemple cal esmentar que el Policía no té el cap sencer i el forat existent el tapa la gorra. En qualsevol cas encara falta molt per investigar.

Aquests capgrossos només surten i ballen una vegada a l’any en el “Faldilles Enlaire” i se n’ocupen els geganters. Seria desitjable que tinguessin una vida més activa i un grup humà que se n’ocupés, no necessàriament havent de combinar ballar els gegants i fer-se càrrec dels capgrossos amb la mateixa gent.

El futur de les comparses de capgrossos de Badalona

Com ja hem dit abans, caldria endreçar tot el tema de capgrossos a la ciutat. Caldria fer una recerca acurada que ens resolgués les llacunes que encara hi ha en la història dels capgrossos badalonins. Per començar hauria de quedar clar que els capgrossos com els que hi ha a Badalona no són perquè se n’ocupi canalla petita, L’ideal seria que fossin adults o adolescents, més pròxim als adults que als infants.

Per una banda i per descomptat, cal mantenir la comparsa actual activa i si pot ser, més activa que fins ara. Per una altra, assumir per part de l’ajuntament la patrimonialitat festiva dels quatre capgrossos de la comparsa valenciana que hi ha a Lloreda i seria desitjable que participessin en algun moment de la Festa Major. Pel què fa a la comparsa de fibra de vidre, fer-ne les reproduccions i que recuperessin els seus balls que ara balla la comparsa actual. Llavors i en el cas que es reestrenessin els capgrossos de fibra de vidre i recuperessin el seu balls, s’hauria de fer-ne uns altres per la comparsa actual. Déu n’hi dó, la feina que encara queda per fer en el tema de capgrossos.

Sovint s’acostumen a infravalorar els capgrossos i el seu paper a la festa, sovint també associant-los amb els gegants. Els capgrossos tenen personalitat pròpia i queda ben palesa aquesta personalitat en poblacions amb comparses valorades i amb un paper reeixit dins de la festa. Portar i ballar un capgròs hauria de ser una acció teatral, coreogràfica i festiva a l’hora. El polifacètic Avel·lí Artís-Gener “Tísner” (1912-2000) va escriure l’any 1984: “Jo crec que traginar un capgròs, fer un quatre de vuit o escriure un llibre són actes culturals iguals.

Jan Grau

Quan el poble balla en forma d’ocell

Cada 11 de setembre l’Àliga de Badalona balla a l’acte institucional de la Diada Nacional de Catalunya, amb la tradicional ofrena floral al monòlit, la hissada de la senyera i el Cant dels Segadors. 

Estrena de l’Àliga de Badalona. 1997.
Colla de Geganters de Badalona

No és l’únic dia que balla l’Àliga de la ciutat, també ho fa al Pregó de les Festes de maig, a la Nit de Sant Anastasi davant del Dimoni, i el dia de Sant Anastasi a l’Ofici de Santa Maria.

Però, perquè l’àliga només balla aquests dies? I amb nom que de qui ho fa? Quin simbolisme té aquest element festiu? Per entendre la figura de l’àliga, hem de saber el seu origen, la història i el significat del seu ball. 

Origen del simbolisme de l’àliga

L’origen de l’àliga com a element simbòlic el trobem en textos medievals des del segle I, a partir d’aquí, la seva simbologia i les seves característiques físiques evolucionen segons les diferents èpoques, això si, sense perdre la seva condició de representativitat. 

El simbolisme de l’àliga assumeix de manera inherent el concepte de poder, tant si es tracta d’un poder sever, com si aquest poder és una serena escenificació de l’ordre, fins i tot de la pau.

Història de les àligues festives

Les àligues són una mostra del Bestiari poc nombrosa. De fet, l’Àliga havia estat un entremès reservat a les poblacions amb categoria de ciutat, per aquest motiu es posava especial cura en el seu arranjament. 

La primera referència que tenim d’una àliga festiva es remunta a les primeres processons de Corpus. L’àliga apareix documentada el 1399, a Saragossa, a la coronació de Martí l’Humà, on es va desplaçar des de Barcelona amb la víbria.

És l’any 1424 quan trobem documentacions de l’àliga barcelonina en un protocol del seguici de la processó del Corpus integrat dins del Llibre de les Solemnitats de Barcelona.

L’àliga festiva i l’àliga protocol·lària

L’àliga és un símbol de poder i de majestuositat. La corona que porta és un símbol de reialesa, per tant, té una relació directa o indirecta amb els privilegis reials. El que no sabem del cert és si les de l’edat mitjana anaven coronades.

Per altra banda sabem que l’àliga anava a la casa de la ciutat a ballar davant els consellers, convidant-los a assistir a la celebració del Corpus, de la mateixa manera ho feia davant els canonges. No sabem del cert si estem parlant d’una mateixa àliga o de dues diferents.

L’Àliga de Barcelona a la Processó del Corpus
Ajuntament de Barcelona

Dins la processó l’àliga era una representació més, però la seva importància venia donada pel lloc que ocupava en el seguici, la proximitat amb la custòdia vinculada als quatre evangelistes. Ara bé, el fet de desfilar sola podia significar la també la seva importància simbìlica envers la ciutat.

No cal dubtar però, del sentit de l’àliga ni de la seva funció solemne. Són repetides les vegades que trobem dades de l’àliga ballant dins de l’església, en plena funció religiosa. 

El ball de l’àliga

A diferència dels altres entremesos animals, l’àliga no es concep si no parlem del seu ball. Abans que es parlés de ball de gegants, ja era habitual que l’àliga ballés, i en el cas de Barcelona, el ballador de l’àliga era tret per oposició.

Hi ha algunes ocasions que deixen ben clar el sentit d’obsequi protocol·lari que significa aquest ball. Un cas clar el trobem l’any 1440 a Barcelona, quan l’Àliga balla davant del duc de Cleves com a obsequi de la ciutat.

Cal que la ciutat tingui clar el paper de l’àliga i en quin moment concret té lloc el seu ball. Per arribar a aquest punt, cal pedagogia ciutadana i protocols municipals que deixin clar els conceptes.

dgpX83y23-0-NoF-WXUxAX4-WERL7AUrEoUckz46JmlAQ2IqXoPy3ZRZFh2bk8KhVbzUWcoStz0Hpo8Z0udAusJBx8Y0Edda_BF0enBytWADZp5YeY7EuBEZJiyYzoBMSBolHJfz (325×279)
Bal de l’Àliga a l’ofertori de l’ofici de Sant Anastasi a Santa Maria.
Jan Grau

Tornem doncs al simbolisme de l’àliga, que actualment passa per la representativitat local, amb una presència a l’alçada dels altres senyals d’identitat. No cal saber què significa l’àliga, només cal que el poble assumeixi de manera inconscient el paper solemne que té. Cal que la gent sigui conscient, d’una manera inconscient, que veure ballar l’àliga és important i forma part d’una cerimònia comunitària.

L’àliga de Badalona

A Badalona tenim constància que va existir una àliga a finals del segle XIX, coneguda com a l’Àliga d’en Santigosa. Es té constància que va sortir per primer cop l’any 1883 i que des d’aquell any va participar en les cercaviles de Festa Major i als actes institucionals. L’àliga va sortir fins a almenys la Festa Major del 1897, segons diversos programes de Festa Major.

Un segle després de la seva desaparició, i coincidint amb la celebració del primer centenari del títol de ciutat, es proposà recuperar aquest element festiu. S’estrenà a una Nit de Sant Anastasi l’any 1998.

Avui en dia, l’Àliga de Badalona només balla 4 cops l’any. El dia del Pregó de les Festes de Maig, donant inici a aquestes. A la Nit de Sant Anastasi, just abans de la cremada del dimoni, acomiadant-lo en nom de la ciutat. El dia de Sant Anastasi dins l’església de Santa Maria, fent el seu ball com a ofrena per renovar el vot del poble. I el dia 11 de Setembre, la Diada Nacional de Catalunya, davant del monument dels caiguts, en el seu honor.

Enguany, l’Àliga podrà ballar a l’acte commemoratiu de la Diada nacional de Catalunya, ja que no es concep la celebració de l’acte sense el ball de l’Àliga. Serà l’únic cop que haurà pogut ballar durant l’any 2020 excepcionalment davant la situació que estem vivint.

Montserrat Silvestre

Castells per Festa Major


Si hi ha una cosa que ens apassiona als catalans és enfilar-se ben amunt i autosuperar-se, i com no podia ser d’una altra manera, els castells escenifiquen a la perfecció aquestes ganes de fer país i créixer contínuament. El fet d’aixecar torres humanes, esdevé unes de les tradicions més populars catalanes, amb més de 200 anys d’història i principalment associat en les celebracions de les festes majors dels pobles i ciutats del nostre país.

A Badalona, malgrat no ser una de les zones de més tradició castellera, com podria ser, a tall d’exemple, el Penedès o el Camp de Tarragona, també té la seva petita història, castellerament parlant. I quin millor escenari que la seva festa major, per la Mare de Déu d’agost, per iniciar aquest camí, que amb el temps perdria protagonisme en deteniment de les Festes de Maig, l’11 de setembre o posteriorment les diades locals organitzades pels Castellers de Badalona, fundats el 1997. Fins llavors, qualsevol actuació castellera a la ciutat, anava a càrrec de colles foranes.

La primera constància escrita en què a Badalona s’hi van fer castells, data del 1880. S’hi fa menció al diari l’Eco de Badalona, on diu explícitament:

“La gralla xillona posant en moviment a una munió de balls simbólichs a manera d’entremesos i alenant alsintrépits Xiquets per a espedarlo perillós castell;…” (Portada). “Por la noche, a las 9, gran concierto vocal e instrumental en el entoldado levantado en la huerta de casa Bertran. Tomarán parte en dicha festividad el coro EL ALBA de esta villa, parte del de EUTERPE, de Barcelona, varios profesores músicos de la capital i la dos orquestas de esta población. Forman parte del programa 4 escojidas sinfonías, las cantadas GLORIA A ESPAÑA, NETS DELS ALMOGÀVERS, i LA MAQUINISTA, los coros a voces solas AL MAR, i LOSXIQUETS DE VALLS, etc.”

Així doncs, veiem que aquell any, per la festa major, s’hi van contractar els Xiquets de Valls.

L’any 1892, també s’hi va fer un intent de portar castells. En canvi, es va desestimar perquè es veia massa car pagar 500 pts. Sí que va haver-hi castells l’any següent, a càrrec de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, i on al mateix diari de l’Eco s’observa, per primer cop, quins castells s’hi van fer: “castells de sis i el pilar de cinc“. A més, era habitual, que la colla castellera contractada estigués diversos dies a Badalona, participant en diversos actes i “pasacalles” de les festes.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es whatsapp-image-2020-08-08-at-13.49.13-2.jpeg
La Colla Vella dels Xiquets de Valls a la Plaça de la Vila de Badalona el 1930. Imatge: Museu de Badalona, Arxiu d’Imatges, Fons Josep Maria Cuyàs.

Pel 1930, hi va tornar a venir la Colla Vella dels Xiquets Valls, fent-hi castells de sis. I l’any següent s’hi va oferir a venir a Badalona la Colla Nova de Tarragona, proposant venint a fer castells de set pisos (inèdits a la ciutat fins al moment), malgrat que al final només fessin castells de sis. Posteriorment tant l’any 1932 i 1934, s’hi van oferir colles castelleres a venir per la festa major, però l’Ajuntament en qüestió ho va desestimar. Sí que podrien haver vingut l’any 1936 els Xiquets del Vendrell, si no hagués esclatat la Guerra Civil. El propi Jan Julivert, mític cap de colla de la colla vendrellenca, havia de fer les gestions, directament amb l’ajuntament.

Amb l’esclat de la Guerra Civil no tornem a tenir castells a la ciutat fins a la festa major de 1947. Amb un fet prou destacable per l’època, ja que hi va actuar els Xiquets de Valls, la colla de la Muixerra, assolint el dos de set, castell de gran importància per aquells moments i el més important assolit per festa major. La revista de Badalona, ho descriu de la següent manera: “Los Xiquets de Valls “LaMuixerra” ha actuado en Badalona durante los días 16 i 17. Entre sus admirables castillos humanos debe mencionarse el 7 de 2 (sic) de díficil ejecución, que fue elevado el dia 16 frente a las casas consistoriales en medio una gran emoción”

A partir d’aquí la presència castellera per la festa major, va esdevenir puntual i saltejada. El 1956 hi va actuar de nou la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Els anys 1961 i 1962 van actuar per primer cop a Badalona els Minyons de l’Arboç, assolint el quatre de set com a castell més important. Pels anys setanta, 1973-1974 i 1975 hi va tornar a actuar la Colla Vella dels Xiquets de Valls, fent els tres anys seguits tant el tres de set com el quatre de set. Malhauradament aquests serien els darrers anys de presència castellera per la Festa Major, fins a l’aparició el 1997 dels Castellers de Badalona.

Amb la fundació de la colla micaco tornaria a haver-hi activitat castellera per la Mare de Déu d’agost, malgrat que no al nivell dels anys anteriors. La presència de la colla de Badalona a la festa badalonina es limita en l’actualitat en fer-hi pilars durant la cercavila o en el seguici popular, donat que actualment a l’agost molta gent està de vacances. Només un any, el 2012 els Castellers de Badalona van poder-hi fer un castell, el tres de sis. Feia trenta-set anys que per Festa Major no es feien “castells”. Una interrupció que ha tornat a ser patent, durant aquest 2020, per la pandèmia del coronavirus.

L’autor, de petit (va a coll i bé en un primer terme),
en una actuació amb els Castellers de Barcelona
a Badalona la dècada de 1980.

Una tònica que esperem que en algun moment pugui millorar, i dotar la Festa Major amb una activitat castellera més important. De la mateixa manera que des de el 1975 tampoc s’ha convidat cap colla de fora, doncs amb el temps, l’agost es el mes casteller per excelència i amb una agenda molt atapeïda de diades importants per moltes colles.


Esperem que en un futur no gaire llunyà, per Festa Major, hi hagi un millor nivell casteller, doncs hi ha qui diu que “una festa major sense castells, no és una festa major“.

Sergi Sánchez, Demo

La Festa Major i Sant Roc des de la perspectiva del Ball de Bastons

L’any 1929, enguany fa 91 anys, el Típich Ball de Bastons de Canyet sortia per primer cop a la Festa Major de Badalona, que aquell any durava cinc dies: del 14 al 18 d’agost. La festa, com a fet extraordinari i excepcional de la comunitat era el dia 15, amb l’afegitó del 16, però en general durava 4 dies i mig: el dia 14 la programació començava a la tarda; litúrgicament els dies comencen –encara ara– a les 12 del dia anterior. D’aquests quatre dies, dos són solemnitat forta: en Jan Grau sempre diu que la Festa Major té mida de coca, que és el doble de llarga que d’ample –es refereix evidentment a que dels quatre dies de festa, no laborables en són només dos. Es veu clar en la programació badalonina, són els dies que hi ha professó, que surten els gegants i, evidentment, hi ha Ofici Solemne. En el programa publicat a l’Eco de Badalona de l’any en qüestió hi ha una nota que diu «Durante las fiestas y en diversos lugares de la localidad tendrán efecto los típicos «Balls de bastons» de la Agrupación de Cañet»; per lliure i a última hora els socis de l’Oliva es decidien a sortir, acompanyats de Joan Roig, Nan al flabiol. Quins dies? Es pot ben suposar que el 15 i el 16.

Però perquè aquests dies eren solemnitat forta a Badalona? Cal anar a pams. L’origen de les devocions marianes a Catalunya és quasi tan vella com el país; però podem afirmar que a Badalona el 1449 se celebrava l’asumpció de Maria amb «dues misses, matinal e major, e vespres altes, la qual es festa major de Badalona», segons es pot llegir en un manuscrit que es conserva a la biblioteca colombina de sevilla i que es trobava a Ca l’Andal, l’antiga rectoria. El llibre en qüestió són les Pràctiques e costumes de la Rectoria de Badalona; en aquesta obra no s’esmenta enlloc Sant Roc. És molt coneguda, a banda de la de 1348, la pesta de 1589, que va assotar Barcelona amb fúria i –evidentment– també Badalona, aquest és l’origen de la devoció a Sant Roc, com a sant protector de les epidèmies; encara que la Crònica de Sant Jeroni atribuís la protecció, com la de finals del segle XV, a Sant Sebastià. El 1594 ja s’anuncia en unes ordinacions de la parròquia que el dia de «Sant Roch es diu missa major» i ja es feia una processó per l’actual Dalt la Vila: és arran d’aquesta epidèmia que moltes poblacions tenen com a patró, o copatró, Sant Roc. D’això ja en parlarem en un proper article, si convé.

El Típic Ball de Bastons de Canyet, acompanyats del flabiolaire Joan Roig, Nan, aquell primer 1929.
Arxiu Amades – DGCPAC

Se sap, per diversa documentació que a Badalona es va celebrar de manera solemne fins 1936, la Guerra Civil comportà una gran pausa per moltes festes, amb prou feina hi havia amb sobreviure. El 1939, després de l’entrada dels nacionals la Festa Major es reprèn amb força. D’aquell mateix any es conserva una carta que el flabiolaire del ball de bastons de Canyet, Joan Roig, va enviar a Whashington Gasull: un dels membres fundadors de la colla. En ella diu que «quel dia 15 de agosto bendré pero el dia 16 no porque ya saven ustedes que lo teng comprometido pero els otros dias son para este siquiere». Joan Roig, en castellà, confirma la seva actuació pel 15 però per la solemnitat de Sant Roc, no podrà venir: el té compromès a Arenys de Mar, on surt acompanyant els Macips –que també celebren Sant Roc– des d’abans de venir a Badalona. Aquesta carta pot confirmar la hipòtesi que la agrupació de Cañet va sortir el 15 i 16 el 1929, com s’esmenta en els diversos programes de la Festa Major d’entre 1929 i 1936. Tanmateix, si en Nan no hi era el 16, qui tocava pel Típic? No se sap, i és feina que cal emprendre per l’estudi del nostre singular ball de bastons.

El que és clar és que amb, o amb sense ball de bastons, el vot de poble es va renovar el 1939 com feia més de tres-cents anys que es feia: amb els «panets de Sant Roc», emulant els pans que el gos del pelegrí li portava quan estava malalt de pesta. Aquests panets es reparteixen a gairebé totes les poblacions on hi ha festa el 16 d’agost com a prevenció de «tota pesta i de tot mal», que diuen els goigs. Aquests pans encara es reparteixen a la Parròquia de Santa Maria, malgrat la festivitat de Sant Roc quedava pràcticament oblidada per la ciutadania, i total per l’administració. La festa es manté viva gràcies a l’acció de la confraria de Sant Roc, fundada el 1959, després que es posés –el 1954– una imatge en una capella al carrer Fluvià i un any més tard es comprés, per subscripció popular, la imatge que des d’aquest març està a la Parròquia de Santa Maria per la protecció dels badalonins.

Goigs de Sant Roc de Badalona, en la seva versió dels anys 1960s.
Col·lecció de goigs de l’autor

Les sortides del Ball de Bastons de Canyet van seguir mentre la Festa Major es programava amb força. Amb la demòcràcia i les vacacions, l’administració va decidir oblidar la Festa Major per potenciar les Festes de Maig, com una mena de festival on tot hi tenia cabuda; com va dir fa poc Julià de Jòdar per tuiter: era una manera d’excloure i inlcoure a l’hora els nous habitants de Badalona. És als anys 90, que l’administració decideix posar fil a l’agulla i recuperar la Festa Major, encara que l’Ofici no s’hagués perdut mai i, de facto, la Festa tampoc. D’una manera molt badalonina es va optar per donar la importància a la vigília i no al matí del dia de la Festa Major. El Típic Ball de Bastons de Canyet torna a sortir per la Mare de Déu d’agost i així va anar fent fins l’any passat. El 2019 els bastoners van celebrar el 90è aniversari de la seva primera sortida a la Festa Major Badalonina; aquella agrupación de Cañet que apareixia a una nota del programa. La seva manera, amb la discreció i la ignorància dels gestors culturals, es començava una recuperació de la festa antiga de Badalona amb una cercavila de tornada d’Ofici. El ball de bastons tornava a picar el matí de Santa Maria.

Enguany, doncs, la presa d’importància de la festa de Sant Roc fa que els canyetencs tornin a picar a Dalt la Vila. Aquest 16 d’agost Badalona beu d’una més que centenària tradició que la institució va oblidar, d’una pràctica discreta que a finals del XIX i fins mitjan segle XX tingué tanta importància –inclús més que Sant Anastasi– que el poble pagà un Sant. Parlem d’una de les festes amb més tradició de la Catalunya litoral que a la nostra ciutat quedà reclosa, però no oblidada. Alguns veterans del Tipic Ball de Bastons de Canyet, recorden haver sortit per aquelles dues dates, així com per la Passada de Sant Antoni. Aquest 2020 la COVID-19 ens ha pres moltes coses, d’entre elles les cercaviles i professons, però ens ha aportat una altra visió de la festa, aquella més necessària i –potser– ens ha fet adonar de la importància que té per la comunitat, com a senyal d’identitat col·lectiva: d’on surt, sinó del poble, la iniciativa de tornara a impulsar Sant Roc?

Nil Rider

De l’Hereu i la Pubilla a l’Anastasi i la Maria

“L’any 1945 ens tancaren en unes golfes on hem estat fins ara. Enguany tornarem de nou a Badalona, mudats i empolainats, per aquesta vegada a quedar-nos-hi per sempre més”. Amb aquestes primeres paraules firmaven “El Gegant” i “La Geganta” una postal que van enviar a les diverses famílies de la ciutat. Se’ls convidava a rebre’ls el diumenge 12 de maig de 1985 al punt del migdia a la Rambla.

Els gegants vells en una imatge a la Festa Major del 2019. Foto: Ricard Casal

Però la història de recuperació d’aquests gegants és força més complexa del que explica, romànticament, la postal. L’any 1858 va néixer una parella de gegants pròpia de la Confraria de Sant Anastasi. Aquestes figures van anar sortint a les festes de la ciutat. Adquirits per l’Ajuntament de Badalona l’any 1894 van sortir assíduament fins al 1946. Els diversos artistes que els arreglaven els conferien diverses estètiques segons els seus gustos canviants. Gràcies a diverses imatges a ella se li han arribat a contar cinc vestits diferents, mentre que ell només dos. Als anys 20 llueixen corones que més endavant perdrien o s’alternarien segons el moment. Ell gairebé sempre ha dut un característic bigoti, tot i que alguna ocasió l’havia perdut i en d’altres havia lluït espessa barba. Mentre que a ella se li havia atribuït sempre un ram de flors, i de tant en tant un mocador a la mà dreta, a ell se li ha atribuït un pergamí també a la mateixa mà, tot i que antics inventaris descriuen un punyal. Sembla que el gegant havia lluït, a més, una mena de ceptre a la mà esquerra durant uns quants anys. Sigui com sigui, sobre el pergamí, segons una entrevista publicada a la Revista de Badalona del 1942, s’explica que simbolitza el “nomenament d’ambaixadors de les seves llunyanes terres en aquesta ciutat de Badalona”. Aleshores no tenien cap nom, només se’ls coneixia com a “gegants”. No obstant, sabem que almenys la premsa els anomenava com a Hereu i Pubilla.

Val a dir que el periple de recuperació d’aquests gegants va començar amb els primers Ajuntaments democràtics amb l’esperança de retrobar vells costums i tradicions com el ball de bastons o la figura de l’Àliga. De fet les Festes de Maig, nascudes el 1979 a l’entorn de Sant Anastasi, neixen amb aquest objectiu més desapercebut, enfront del de la participació ciutadana.

Antoni Tugues, encarregat de la Brigada Municipal de Manteniment, va avisar a l’aleshores Conseller de Cultura de l’existència d’unes figures a les antigues dependències de la Brigada Municipal al carrer Quintana Alta on hi havia la caserna de bombers (actual plaça de la Ciutat Romana). El mateix conseller va posar al corrent a membres dels anomenats Consells Populars de Cultura Catalana de Badalona, els quals s’hi van dirigir tan aviat com van poder (potser no ho sabien però allà hi reposava una altra parella de gegants que va estar en actiu entre 1971 i 1980 i es va recuperar al 1991). La primera visita d’aquest consell va ser el gener de 1981 on van trobar els gegants desvestits i acompanyats d’alguns capgrossos també en molt mal estat. Els encuriosits van poder comprovar, entre altres coses, que els ulls de les figures eren de porcellana blanca. L’aspecte del gegant de pell bruna (la de la geganta era més blanquinosa), bigoti, i un forat a una de les orelles va reforçar la idea de molts que probablement representessin un pirata i una pubilla catalana.

Aleshores es va creure que aquell no era el millor lloc per desar-los. És així com, poc després, es van traslladar a les golfes de la Masia de Can Miravitges, a la vall de Pomar, que feia poc s’havia reconvertit en un museu de la pagesia. El maig de 1982 els membres del consell visiten de nou les figures i comproven que el trasllat va afectar, encara més, l’estat dels gegants (especialment la cara d’ell). Justament aquell mes es presentaren els nous gegants de Badalona que foren aprovats en un Ple de l’Ajuntament del 30 d’octubre del 1981. Aleshores només hi hagué un partit polític que votà en contra (foren tres en enfront dels dinou) de la proposta tot al·legant a què: “tampoc s’ha considerat amb la deguda atenció la possibilitat de poder arreglar els autèntics gegants del segle passat que s’estan fent malbé a les golfes de Can Miravitges, i el seu grup els prefereix perquè estima que són més autèntics, que són els que els nostres besavis havien vist i podrien veure els nostres fills”.

En un principi s’havia comentat que les figures es restauressin per a ser exposades al Museu, però finalment es va decidir arreglar-los per a poder sortir al carrer. Tot i que es van demanar pressupostos a Francesc Fajula de Sant Joan de les Abadesses, els escollits finals van ser Josep i Jordi Grau de Terrassa, que ja havien fet un procés similar amb els gegants egarencs que dataven de 1850. Els gegants es vestiren de nou segons les primeres imatges i gravats que es conserven de les figures de principis de segle XX: ell de conseller medieval i ella de dama vuitcentista. Un any després, al 1986, han de tornar a taller per què són víctimes d’un malaurat incendi després de ser desats en un local de Can Fradera (actual plaça Pompeu Fabra) just en acabar les festes. El maig de 1987 tornen a sortir amb nova imatge i de nou tornen a participar a l’Ofici de Festa Major a Santa Maria.

Tot i que antigament eren assidus a participar en festivitats com les del Corpus o la Mare de Déu del Carme, actualment només surten per les Festes de Maig i Festa Major. A principis dels anys 1990 passen pel taller i se’ls hi fa una nova mà de pintura. Més tard, el 2000, llueixen nou conjunt: ell de blau i ella de cru amb detalls verds.

Els gegants en el seu retorn a la Rambla al punt del migdia del 1985. Foto: Isabel González.

Durant aquests anys han sigut presents a diversos esdeveniments de Badalona, i en diverses ocasions s’han desplaçat a fora de la ciutat on se’ls ha demanat per la seva importància i antigor. L’Anastasi i la Maria han vist passar per davant seu la Torxa Olímpica de Barcelona 1992, han commemorat el primer centenari del títol de ciutat (qui sap si 100 anys enrere van coincidir amb la reina regent Maria Cristina) i el 2010 foren declarats com a setè i darrer tresor material de la ciutat coincidint amb la Capital de la Cultura Catalana. Tanmateix, i com tots els badalonins, han hagut d’estar confinats per la Covid-19. Ho han fet, juntament amb el seu nucli familiar d’alçada a la Masia de Can Canyadó sense poder sortir durant les Festes de Maig, cosa que no passava des del 1985, moment en el qual van ser recuperats, fa just 35 anys. Tampoc ho van poder fer extraordinàriament pel Corpus enguany tal com estava previst.

L’Anastasi i la Maria ja han esdevingut tot un emblema de la ciutat i de les seves festes, no ho podem dubtar. Els badalonins ens els estimem i coneixem: ens hi fem fotos, els dibuixem, a voltes hi juguem, en parlem i n’escrivim! Tanmateix hi ha que els hi deixa el xumet a les seves mans en fer-se grans quan estan a la Casa de la Vila. Tot plegat demostra que l’Anastasi i la Maria estan dins de l’imaginari de la ciutat, una ciutat que quan els veu al carrer celebra amb goig que és festa i que com a comunitat ens podem tornar a reunir. Amb rotunditat, podem afirmar que l’Anastasi i la Maria són els hereus directes de l’Hereu i la Pubilla que ja el 1858 ballaven pels carrers de l’aleshores vila de Badalona. Només ens resta dir… Maria, Anastasi… quo vadis? La resposta la té Badalona. Només ella sabrà guiar-los en els anys venidors tal com ho ha fet fins ara.

Xavier Navarro

Els dimonis de Miquel Xirgu Rico (1955-1998)

Un dels actes més importants de les Festes de Maig, que aquest any viurem confinats, és la Cremada del Dimoni: el punt central de la Nit de Sant Anastasi. Aquesta tradició es remunta al que Josep Maria Cuyàs va llegir al Calaix de Sastre del Baró de Maldà sobre la cremada d’un figurón a la platja la vigília del copatró. L’historiador va instar als administradors de la Confraria de Sant Anastasi perquè fessin la cremada d’un dimoni, cosa que van aprofitar per desfer-se de dues figures del misteri de l’Espoli que treien els corders a la processó del Silenci. Aquell 11 de maig de 1940 els badalonins presenciaven la primera Cremada del Dimoni sense acabar de saber en què es convertiria vuitanta anys més tard. El Dimoni és un element indispensable de la nostra festa, forma part del patrimoni festiu i és per això que encara que reclosos a casa, hem de complir amb la tradició. Tradició que té diversos noms, però sobretot en té dos de majúsculs: Domènec Giró, el constructor que més dimonis porta a les espatlles; i Miquel Xirgu Rico, qui durant quaranta-quatre anys va dissenyar el dimoni que la major part dels badalonins recorden i que, per tant, forma part del nostre patrimoni local. A la seva mort però, el disseny va passar a escollir-se a través del concurs Crema’l Tu, el qual continua vigent actualment, trencant amb la imatge típica del dimoni; una imatge que és patrimoni dels badalonins que cal reivindicar; és per això que cal canviar les bases del concurs i prendre aquest 2020 com un inici de la nova era dimoniaire de Badalona, és necessari tornar a l’estètica que tots recordem i que es descriu formalment a continuació.

Diversos dissenys de dimoni fets per Miquel Xirgu Rico. Imatge extreta del web de l’Ester Xirgu.

L’obra de Miquel Xirgu Rico es divideix en diverses etapes, les quals coincideixen bastant amb les corresponents dècades del segle XX (dels anys 50 fins als 90), fet que determina l’estil dels diferents dimonis segons l’època en què se situïn. Tot i això, podem veure una sèrie de característiques generals inherents en cadascun d’ells i que determinen l’estil de Miquel Xirgu. Així doncs, en primer lloc, la gran majoria dels dimonis s’aixequen sobre un pedestal de forma hexagonal, el qual en un principi estava format per tres nivells però es van anar eliminant fins que només en va quedar un. És a partir d’aquí que es comença a veure el gust que tenia l’autor per les formes geomètriques, les quals són l’estil predeterminat a l’hora de dissenyar el cos o la cara de la figura com a tal. Entre aquestes, trobem unes banyes, normalment de color groc, amb forma cònica o l’acabament del nas de manera triangular i amb els narius sempre marcades entre d’altres. Però no només es caracteritza per la geometrització, sinó que també podem identificar com les expressions de les cares solen ser similars; ja que presenten una boca oberta que ensenya una bona filera de dents; un bigoti peculiar -estil francès-; unes celles molt marcades i el mateix estil d’ulls: contorn negre, escleròtica blanca i pupil·la majoritàriament negre amb un punt de brillantor. També acostumen a tenir orelles, tot i que la forma va variant, podem arribar a descriure tres o quatre estils. Els dimonis de Miquel Xirgu Rico o bé sempre van vestits o bé porten una capa, i la seva tonalitat de pell sol ser vermella. Els colors són generalment molt vius i sovint repeteixen un mateix patró; a banda del color general, per exemple tendeix a tenir les banyes grogues o el bigoti negre.

Aquestes són, doncs, les característiques dels dimonis de Miquel Xirgu Rico; que com ja s’ha dit, segueix el Dimoni confinat. És important que es remarqui aquest element de la festa més del que es fa, deixant clar a la ciutadania que és un element immaterial; ja que la seva importància rau en el fet que es cremi cada 10 de maig, poc passades les 10 de la nit: té un espai, un lloc i una manera de fer ben definides. També és necessari, com element vulnerable, que és un altre tret del patrimoni immaterial, protegir l’estètica badalonina dels dimonis; la que durant una quarantena d’anys -als anys 70 n’hi va haver uns quants que no els va dissenyar Xirgu- va formar part de la festa badalonina i, sobretot, forma part del record de la immensa majoria de ciutadans: els dimonis del Xirgu són els dimonis de l’imaginari col·lectiu de Badalona. No obstant això, no n’hi ha prou en valorar-lo sinó que perquè segueixi viu cal fomentar-lo, però cal fer-ho sense perdre la tradició, els ciutadans sempre s’han de sentir identificats amb el seu patrimoni. Una vegada tinguem clar que aquesta manera de fer dimonis és la que ens identifica com a badalonins el que cal és apostar perquè tots els dimonis que cremin a la platja tinguin banyes grogues, pell vermella i aquest bigoti francès que caracteritzava els dissenys de Miquel Xirgu Rico i que els 20 primers anys de Crema’l Tu! siguin un petit impàs en la festa badalonina, com ho va ser la falla de 1973 però que no trenquin amb el patrimoni de la nostra festa, amb aquest ritual cíclic que revivim any rere any amb el darrer coet del piromusical. Però no només cal fer valdre la feina de Xirgu, sinó que els constructors que donen vida als esbossos també hi tenen molt a dir: perdríem molt com a ciutat si també canviéssim la manera tradi)cional de construir el Dimoni. Cal que ens posem, com a ciutat, mans a l’obra i protegim un dels nostres elements immaterials que ens identifiquen allà on anem; però l’esperança no es perd mai i cal confiar que tornarem a veure els dimonis més badalonins a la platja.

Sara Robles i Gorka Sol

(Publicat a l’Independent de Badalona el maig del 2020)