Juguem a fer festa?

És ben cert que el joc simbòlic té una gran importància en el dia a dia dels infants des que són ben petits, ja que és aquest el que ens apropa a la cultura i a la realitat del món que ens envolta, i al mateix temps, ens ajuda a conèixer-la i a assimilar-la. Però per què es considera tan important? Què s’amaga darrere del que sembla un simple joc?

A dia d’avui entenem el joc simbòlic com una activitat totalment natural, voluntària i espontània que utilitzen els infants amb l’únic objectiu de gaudir i passar-s’ho bé, més enllà d’intentar assolir un objectiu extern; produint, alhora, plaer en aquells implicats en el joc.  Aquest, va vinculat a les emocions de l’infant, les quals es donen durant el joc i aquestes, estan lligades a la nostra societat; convertint-se en un mecanisme d’adaptació al nostre entorn més proper. A més a més, aquest tipus de joc sorgeix a partir d’una motivació intrínseca de l’infant, la qual cosa ens indica que la intenció de jugar surt del propi interès i no a causa d’altres factors externs a la pròpia persona.  És per això que el joc simbòlic té tanta importància; perquè ens permet observar l’infant, descobrir els seus gustos, la seva forma de ser, i de comportar-se, els seus instints naturals, entre d’altres coses. Però el joc simbòlic no només serveix com a mode d’observació, sinó que també és una gran eina i oportunitat per fer que l’infant aprengui de forma indirecta. Són més d’un autor els que coincideixen en que en aquest joc es veuen reflectides situacions de la vida real, ja que els infants apliquen el que viuen a través de la representació: a partir de l’ús dels símbols i la imitació.

Parc dels gegants d’Olot. Fotografia El Punt Avui

Estem dient que el joc simbòlic ens apropa i ens ajuda a conèixer el nostre entorn, i la cultura és una part fonamental d’aquest entorn. Per tant, quina millor manera d’acostar-nos a la festa a través del joc simbòlic? Quan som petits no ens falta ni una mica d’imaginació i podem jugar amb qualsevol cosa; fent de l’objecte més simple, la cosa més gran. Per exemple, infants poden veure en una cadira un gegant, el qual poden aixecar, moure i treure a ballar. D’altres poden agafar un objecte allargat, o simplement sense cap objecte, fer veure que toquen i simular el so d’una gralla tot imitant un toc de castells. L’important és que amb poca cosa es pot arribar a fer quelcom molt significatiu i amb molts valors que potser no es veuen a simple vista. Això és el que és la cultura, com s’ha pogut observar amb la manca d’ajudes durant la pandèmia COVID-19. Per aquest motiu és important valorar molt positivament el jugar a fer festa. 

A partir d’aquest joc simbòlic, els infants poden jugar bé sols, amb els companys i amics, o amb la família. Des de representació d’actes petits en format mini, fins a traslladar tres o quatre hores d’actes festius a casa seva amb ninots de goma o bé altres objectes. Posant-nos més tècnics, aquestes reproduccions d’actes reals portades a un “format de joc”, fomenta moltes competències bàsiques de l’educació en valors – i encara més si el joc és cooperatiu – com per exemple el consolidar el pensament propi, utilitzar el diàleg com a eina resolutiva, adoptar hàbits d’aprenentatge cooperatiu, etc. Tot això sense oblidar-nos de la més important: la creativitat. Un cas ben proper són les Festes de Maig confinades -model exemplar pel país-, en les quals les entitats van tirar endavant, amb l’Ajuntament, un seguit d’activitats i materials pedagògics; tallers, contes i creació de d’elements festius en paper en són 3 exemples. El dimoni d’aquest any ha pogut ser elaborat per cadascun de nosaltres, igual que el mocador i gràcies a aquests recursos hem pogut participar de la festa. Podem dir que aquestes activitats de les Festes de Maig confinades han pogut apropar la festa no només als infants sinó que també als adults. 

Tot i que veiem que es pot jugar sense necessitat de cap objecte o bé amb un objecte quotidià deixant que el propi infant li doni el paper que aquest prefereix o troba adequat, també es pot jugar amb objectes que ja estiguin definits com podria ser un molt bon exemple, els ninots de goma. Aquests, són uns molt bon materials per tal de poder fer-ne pedagogia i són una gran atracció pels infants ja que els permeten jugar a fer festa a casa. És per això, que l’anunci dels gegants vells de goma és un molt bona notícia que caldria continuar per tal que els infants puguin gaudir i aprendre al mateix temps i alhora identificar-se amb el patrimoni festiu. I tot el joc simbòlic no s’acaba aquí, no. El joc simbòlic existeix també fora de casa. Badalona no ha inventat res. A Reus, per exemple, la canalla pot formar part d’un seguici festiu on els elements estan preparats a casa, una disfressa del gegant, amb uns cartrons fer la mulassa i amb un tros de roba fer-se una capa de diablei. També, a molts municipis, hi ha parcs infantils ambientats en la festa. A Olot, per posar un cas, hi ha El parc dels gegants,on els tobogans i els rocòdroms són gegants, els cabeçuts i els cavallets. A més a més, hi ha poblacions que han adaptat la seva imatgeria a la quotidianitat de la festa; llibreries com La mulassa, llums de nadal de Patum, o poder poder pujar al drac de Vilanova mentre els pares compren. Gràcies a aquests dos últims casos, podem tenir a prop la festa durant tot l’any i no només en les dates assenyalades, tot fomentant la identitat local. 

El Drac de Vilanova desat dins una botiga, preparat per l’endemà tornar a divertir la mainada

Com s’ha vist, el joc simbòlic té una gran importància en el dia a dia dels infants; ofereix un ventall molt ampli de possibilitats. La vinculació amb la festa és cabdal per generar sentiments de pertinença, identitat, de la comunitat celebrant. És per aquest  motiu, que cal donar-li el valor que té. Tenim aquesta gran eina a la nostra disposició, i estaria bé fer-ne ús, per apropar-nos al folklore i poder-ne gaudir en el nostre dia a dia i durant tot l’any, més enllà dels dies de Festa Major. A Badalona tenim la pàgina web de les Festes de Maig on trobar ple de recursos pedagògics, arriben els ninots de goma, podem llegir diversos contes en relació amb la festa i tenim un calendari festiu molt potent gràcies a la implicació i el treball de les entitats de cultura badalonina, però encara ens falten moltes coses. Ens hi posem?

De l’Hereu i la Pubilla a l’Anastasi i la Maria

“L’any 1945 ens tancaren en unes golfes on hem estat fins ara. Enguany tornarem de nou a Badalona, mudats i empolainats, per aquesta vegada a quedar-nos-hi per sempre més”. Amb aquestes primeres paraules firmaven “El Gegant” i “La Geganta” una postal que van enviar a les diverses famílies de la ciutat. Se’ls convidava a rebre’ls el diumenge 12 de maig de 1985 al punt del migdia a la Rambla.

Els gegants vells en una imatge a la Festa Major del 2019. Foto: Ricard Casal

Però la història de recuperació d’aquests gegants és força més complexa del que explica, romànticament, la postal. L’any 1858 va néixer una parella de gegants pròpia de la Confraria de Sant Anastasi. Aquestes figures van anar sortint a les festes de la ciutat. Adquirits per l’Ajuntament de Badalona l’any 1894 van sortir assíduament fins al 1946. Els diversos artistes que els arreglaven els conferien diverses estètiques segons els seus gustos canviants. Gràcies a diverses imatges a ella se li han arribat a contar cinc vestits diferents, mentre que ell només dos. Als anys 20 llueixen corones que més endavant perdrien o s’alternarien segons el moment. Ell gairebé sempre ha dut un característic bigoti, tot i que alguna ocasió l’havia perdut i en d’altres havia lluït espessa barba. Mentre que a ella se li havia atribuït sempre un ram de flors, i de tant en tant un mocador a la mà dreta, a ell se li ha atribuït un pergamí també a la mateixa mà, tot i que antics inventaris descriuen un punyal. Sembla que el gegant havia lluït, a més, una mena de ceptre a la mà esquerra durant uns quants anys. Sigui com sigui, sobre el pergamí, segons una entrevista publicada a la Revista de Badalona del 1942, s’explica que simbolitza el “nomenament d’ambaixadors de les seves llunyanes terres en aquesta ciutat de Badalona”. Aleshores no tenien cap nom, només se’ls coneixia com a “gegants”. No obstant, sabem que almenys la premsa els anomenava com a Hereu i Pubilla.

Val a dir que el periple de recuperació d’aquests gegants va començar amb els primers Ajuntaments democràtics amb l’esperança de retrobar vells costums i tradicions com el ball de bastons o la figura de l’Àliga. De fet les Festes de Maig, nascudes el 1979 a l’entorn de Sant Anastasi, neixen amb aquest objectiu més desapercebut, enfront del de la participació ciutadana.

Antoni Tugues, encarregat de la Brigada Municipal de Manteniment, va avisar a l’aleshores Conseller de Cultura de l’existència d’unes figures a les antigues dependències de la Brigada Municipal al carrer Quintana Alta on hi havia la caserna de bombers (actual plaça de la Ciutat Romana). El mateix conseller va posar al corrent a membres dels anomenats Consells Populars de Cultura Catalana de Badalona, els quals s’hi van dirigir tan aviat com van poder (potser no ho sabien però allà hi reposava una altra parella de gegants que va estar en actiu entre 1971 i 1980 i es va recuperar al 1991). La primera visita d’aquest consell va ser el gener de 1981 on van trobar els gegants desvestits i acompanyats d’alguns capgrossos també en molt mal estat. Els encuriosits van poder comprovar, entre altres coses, que els ulls de les figures eren de porcellana blanca. L’aspecte del gegant de pell bruna (la de la geganta era més blanquinosa), bigoti, i un forat a una de les orelles va reforçar la idea de molts que probablement representessin un pirata i una pubilla catalana.

Aleshores es va creure que aquell no era el millor lloc per desar-los. És així com, poc després, es van traslladar a les golfes de la Masia de Can Miravitges, a la vall de Pomar, que feia poc s’havia reconvertit en un museu de la pagesia. El maig de 1982 els membres del consell visiten de nou les figures i comproven que el trasllat va afectar, encara més, l’estat dels gegants (especialment la cara d’ell). Justament aquell mes es presentaren els nous gegants de Badalona que foren aprovats en un Ple de l’Ajuntament del 30 d’octubre del 1981. Aleshores només hi hagué un partit polític que votà en contra (foren tres en enfront dels dinou) de la proposta tot al·legant a què: “tampoc s’ha considerat amb la deguda atenció la possibilitat de poder arreglar els autèntics gegants del segle passat que s’estan fent malbé a les golfes de Can Miravitges, i el seu grup els prefereix perquè estima que són més autèntics, que són els que els nostres besavis havien vist i podrien veure els nostres fills”.

En un principi s’havia comentat que les figures es restauressin per a ser exposades al Museu, però finalment es va decidir arreglar-los per a poder sortir al carrer. Tot i que es van demanar pressupostos a Francesc Fajula de Sant Joan de les Abadesses, els escollits finals van ser Josep i Jordi Grau de Terrassa, que ja havien fet un procés similar amb els gegants egarencs que dataven de 1850. Els gegants es vestiren de nou segons les primeres imatges i gravats que es conserven de les figures de principis de segle XX: ell de conseller medieval i ella de dama vuitcentista. Un any després, al 1986, han de tornar a taller per què són víctimes d’un malaurat incendi després de ser desats en un local de Can Fradera (actual plaça Pompeu Fabra) just en acabar les festes. El maig de 1987 tornen a sortir amb nova imatge i de nou tornen a participar a l’Ofici de Festa Major a Santa Maria.

Tot i que antigament eren assidus a participar en festivitats com les del Corpus o la Mare de Déu del Carme, actualment només surten per les Festes de Maig i Festa Major. A principis dels anys 1990 passen pel taller i se’ls hi fa una nova mà de pintura. Més tard, el 2000, llueixen nou conjunt: ell de blau i ella de cru amb detalls verds.

Els gegants en el seu retorn a la Rambla al punt del migdia del 1985. Foto: Isabel González.

Durant aquests anys han sigut presents a diversos esdeveniments de Badalona, i en diverses ocasions s’han desplaçat a fora de la ciutat on se’ls ha demanat per la seva importància i antigor. L’Anastasi i la Maria han vist passar per davant seu la Torxa Olímpica de Barcelona 1992, han commemorat el primer centenari del títol de ciutat (qui sap si 100 anys enrere van coincidir amb la reina regent Maria Cristina) i el 2010 foren declarats com a setè i darrer tresor material de la ciutat coincidint amb la Capital de la Cultura Catalana. Tanmateix, i com tots els badalonins, han hagut d’estar confinats per la Covid-19. Ho han fet, juntament amb el seu nucli familiar d’alçada a la Masia de Can Canyadó sense poder sortir durant les Festes de Maig, cosa que no passava des del 1985, moment en el qual van ser recuperats, fa just 35 anys. Tampoc ho van poder fer extraordinàriament pel Corpus enguany tal com estava previst.

L’Anastasi i la Maria ja han esdevingut tot un emblema de la ciutat i de les seves festes, no ho podem dubtar. Els badalonins ens els estimem i coneixem: ens hi fem fotos, els dibuixem, a voltes hi juguem, en parlem i n’escrivim! Tanmateix hi ha que els hi deixa el xumet a les seves mans en fer-se grans quan estan a la Casa de la Vila. Tot plegat demostra que l’Anastasi i la Maria estan dins de l’imaginari de la ciutat, una ciutat que quan els veu al carrer celebra amb goig que és festa i que com a comunitat ens podem tornar a reunir. Amb rotunditat, podem afirmar que l’Anastasi i la Maria són els hereus directes de l’Hereu i la Pubilla que ja el 1858 ballaven pels carrers de l’aleshores vila de Badalona. Només ens resta dir… Maria, Anastasi… quo vadis? La resposta la té Badalona. Només ella sabrà guiar-los en els anys venidors tal com ho ha fet fins ara.

Xavier Navarro