Un any d’El poble quan balla: els seguicis populars

Fa pocs dies coneixiem una frase de Joan Soler Amigó, on reflexionava sobre l’arrel i les llavors. Badalona és una ciutat on la festa és això: llavor. Llavor sense cap relació amb l’arrel, ni amb la planta. És per això que des de fa alguns anys hi ha hagut la voluntat de tirar endavant un coneixement més profund de la festa – d’aquí la fundació del Grup d’Estudis. Tot per arribar a tenir una festa millor, amb qualitat i sobretot amb una vinculació real amb la ciutat. Aquestes reflexions conflueixen en la creació d’unes jornades per conèixer com les altres festes han fet aquesta feina, sobretot en un format molt intern fins el 14 de desembre del 2019. El poble quan balla: els Seguicis populars van ser unes conferències que van tenir lloc al Museu de Badalona, amb voluntat de país. Es volia posar un punt i a part en la festa (tant de la nostra ciutat com de la cultura tradicional) i poc o molt es va aconseguir. Tot i que es va haver de canviar de data per les manifestacions per l’1-O i l’aniversari dels judicis i empresonament dels presos polítics la sala del Museu feia goig. Gent de Badalona i de fora van venir a parlar de la gestió de les cercaviles. La sessió va agrupar festes d’arreu del Principat i el País Valencià, exposades per experts el folklore, tot detallant com es van crear, quin sentit tenen, tenien i com es gestionen els seus seguicis.

La jornada va començar ben puntual a les 9 del matí amb la benvinguda institucional per part de la regidora de cultura del moment,  Helena Bayo i, posteriorment pels presidents de les entitats coorganitzadores: Marc Oriol -de la Coordinadora d’Entitats Badalonines de Cultura Tradicional i Popular- i Montserrat Silvestre – de la Colla de Geganters de Badalona- tot fent palesa la necessitat de la reflexió científica entorn la festa a Badalona. D’aquí també la impulsió del Grup d’Estudis i d’aquest modest bloc on plasmar petites recerques o articles d’opinió. quell dia va començar agermanant les dues festes dedicades a Sant Anastasi, en Pau Plana va fer una acurada anàlisi històrica de la Festa Major de Lleida per arribar als dies forts de l’actual, parlant des d’una òptica professional, com a tècnic de cultura: tot remarcant la fortalesa del dia 11 de maig i la col·lateralitat de la vigília com a eix central de la festa. Seguidament, Roger Albert va presentar el seguici de Vic, tot parlant del bestiari amb què devia comptar la capital d’Osona en la seva festa al llarg dels segles, sobretot fent esment en la nova documentació del Lleó. Després de fer una petita pausa per fer cafè i agafar energia, n’Àngel Vallverdú va presentar el seu estudi sobre la festa d’Igualada, tot parlant del poder sobre la comunitat celebrant, el patrimoni i la cultura. A Igualada hi ha un conflicte actual entorn la festa i són, com diu l’autor, diferents discursos sobre el patrimoni; fruit de la recerca i l’anàlisi, tot veient que la gestió dels 80s no acabava de ser coherent amb la història de la festa. Les ponències del matí acabaven amb un conegut folklorista de Barcelona: Amadeu Carbó presentava la processó de Corpus de la seva ciutat en el context del seu VII centenari (1320-2020), sobretot la gestió de les grans processons dels segles XV i XVI. Finalment, cal sumar a la primera part del dia la taula rodona sobre la dualitat festiva de la Catalunya Vella i Catalunya Nova que va moderar el Dr. Antoni Virgili, especialista en els processos de conquesta medievals. Sobretot es va fer esment en el potencial exportador de Barcelona i l’aïllament muntanyenc de les grans festes de l’anomenada Catalunya Vella: Olot, Berga i Solsona front la planúria i comunicació de les festes del Penedès i el camp de Tarragona. 

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es image.png
Daniel Vilarrúbias, Jordi Inglès “Bero”, Jordi Quintna, Jan Grau i Lluís Àngel Bellas en la taula rodona de la tarda.

A la tarda les ponències continuaren, i en primer lloc va presentar la festa cerverina Lluís Àngel Bellas, de l’Agrupació Seny Major i del Ball d’Espases de Cervera. El cerverí ens va explicar el potencial de la festa de la capital de la Segarra sobretot fent esment en la importància de la Casa de la Festa com a centre d’interpretació, difusió i revalorització del patrimoni festiu. Bellas també va explicar com va ser el procés de gestió del Ball d’Espases, desaparegut a principis del segle XVIII en una ciutat on la festa és gairebé tota de nova creció. El va seguir Daniel Vilarrúbias, amb una excel·lent presentació de les festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí, on va quedar clar que en la festa, l’horari és relatiu i que, evidentment, el culte a la imatge és el que dota la festa de ritual i sentit. Les ponències les tancaven el duo vendrellenc dels Jordis, el Dr. Jordi Quintana i en Jordi Inglès “Bero” es van anar interrompent -així ens ho van presentar- per parlar del folklore vendrellenc, una xerrada que va germinar moltes idees per algunes poblacions. Els Jordis, entre altres coses van fer una petita ressenya històrica de Santa Anna, però sobretot van parlar de l’actualitat del que significa per ells fer festa i com la protocolarització els ha ajudat a ordenar un batibull d’actes i a posar sobre la taula l’anàlisi sobre les seves cercaviles. Les jornades es van tancar amb una taula rodona moderada pel nostre estimat Jan Grau qui, jugant a casa, atiava el foc en un extens -i interessant- debat sobre models festius i vinculació de la festa a la comunitat sota el títol “La construcció de la Festa: conflictes i solucions“. 

Passat el dia 14, i en un any nou, encara toca seure i reflexionar. A Badalona tenim feina per fer, al llarg de les ponències vam anar identificant alguns paral·lelismes entre el que ens presentàven i la nostra ciutat, sobretot en els errors. Som conscients que la festa a la nostra ciutat, i en moltes altres, no tenen un model clar, i es basen en la bona voluntat de la gent que les construeix, potser sense un coneixement sobre el folklore i la festa que els ponents van demostrar que tenien; i per això les seves festes són referents. Creiem que ara és moment de veure què és  aquest gran trenca-closques que tenim a Badalona i començar a col·locar les peces al seu lloc. Sobretot en l’anàlisi de les nostres cercaviles i el calendari festiu en general, tot el que s’ha perdut en dates recents i ja hem oblidat no hem de permetre que mori, ens cal prendre totes les eines que ens van donar per veure de quina manera podem analitzar de manera científica els punts febles de la festa i enfortir-la. La festa és la nostra identitat i no podem permetre que es mori, la gent que anava a la Nit de Sant Anastasi fa un any no és, ni de bon tros, ni un terç de la que hi havia a la Plaça de la Vila al tombant del mil·lenni. 

Gorka Sol i Nil Rider

De l’Hereu i la Pubilla a l’Anastasi i la Maria

“L’any 1945 ens tancaren en unes golfes on hem estat fins ara. Enguany tornarem de nou a Badalona, mudats i empolainats, per aquesta vegada a quedar-nos-hi per sempre més”. Amb aquestes primeres paraules firmaven “El Gegant” i “La Geganta” una postal que van enviar a les diverses famílies de la ciutat. Se’ls convidava a rebre’ls el diumenge 12 de maig de 1985 al punt del migdia a la Rambla.

Els gegants vells en una imatge a la Festa Major del 2019. Foto: Ricard Casal

Però la història de recuperació d’aquests gegants és força més complexa del que explica, romànticament, la postal. L’any 1858 va néixer una parella de gegants pròpia de la Confraria de Sant Anastasi. Aquestes figures van anar sortint a les festes de la ciutat. Adquirits per l’Ajuntament de Badalona l’any 1894 van sortir assíduament fins al 1946. Els diversos artistes que els arreglaven els conferien diverses estètiques segons els seus gustos canviants. Gràcies a diverses imatges a ella se li han arribat a contar cinc vestits diferents, mentre que ell només dos. Als anys 20 llueixen corones que més endavant perdrien o s’alternarien segons el moment. Ell gairebé sempre ha dut un característic bigoti, tot i que alguna ocasió l’havia perdut i en d’altres havia lluït espessa barba. Mentre que a ella se li havia atribuït sempre un ram de flors, i de tant en tant un mocador a la mà dreta, a ell se li ha atribuït un pergamí també a la mateixa mà, tot i que antics inventaris descriuen un punyal. Sembla que el gegant havia lluït, a més, una mena de ceptre a la mà esquerra durant uns quants anys. Sigui com sigui, sobre el pergamí, segons una entrevista publicada a la Revista de Badalona del 1942, s’explica que simbolitza el “nomenament d’ambaixadors de les seves llunyanes terres en aquesta ciutat de Badalona”. Aleshores no tenien cap nom, només se’ls coneixia com a “gegants”. No obstant, sabem que almenys la premsa els anomenava com a Hereu i Pubilla.

Val a dir que el periple de recuperació d’aquests gegants va començar amb els primers Ajuntaments democràtics amb l’esperança de retrobar vells costums i tradicions com el ball de bastons o la figura de l’Àliga. De fet les Festes de Maig, nascudes el 1979 a l’entorn de Sant Anastasi, neixen amb aquest objectiu més desapercebut, enfront del de la participació ciutadana.

Antoni Tugues, encarregat de la Brigada Municipal de Manteniment, va avisar a l’aleshores Conseller de Cultura de l’existència d’unes figures a les antigues dependències de la Brigada Municipal al carrer Quintana Alta on hi havia la caserna de bombers (actual plaça de la Ciutat Romana). El mateix conseller va posar al corrent a membres dels anomenats Consells Populars de Cultura Catalana de Badalona, els quals s’hi van dirigir tan aviat com van poder (potser no ho sabien però allà hi reposava una altra parella de gegants que va estar en actiu entre 1971 i 1980 i es va recuperar al 1991). La primera visita d’aquest consell va ser el gener de 1981 on van trobar els gegants desvestits i acompanyats d’alguns capgrossos també en molt mal estat. Els encuriosits van poder comprovar, entre altres coses, que els ulls de les figures eren de porcellana blanca. L’aspecte del gegant de pell bruna (la de la geganta era més blanquinosa), bigoti, i un forat a una de les orelles va reforçar la idea de molts que probablement representessin un pirata i una pubilla catalana.

Aleshores es va creure que aquell no era el millor lloc per desar-los. És així com, poc després, es van traslladar a les golfes de la Masia de Can Miravitges, a la vall de Pomar, que feia poc s’havia reconvertit en un museu de la pagesia. El maig de 1982 els membres del consell visiten de nou les figures i comproven que el trasllat va afectar, encara més, l’estat dels gegants (especialment la cara d’ell). Justament aquell mes es presentaren els nous gegants de Badalona que foren aprovats en un Ple de l’Ajuntament del 30 d’octubre del 1981. Aleshores només hi hagué un partit polític que votà en contra (foren tres en enfront dels dinou) de la proposta tot al·legant a què: “tampoc s’ha considerat amb la deguda atenció la possibilitat de poder arreglar els autèntics gegants del segle passat que s’estan fent malbé a les golfes de Can Miravitges, i el seu grup els prefereix perquè estima que són més autèntics, que són els que els nostres besavis havien vist i podrien veure els nostres fills”.

En un principi s’havia comentat que les figures es restauressin per a ser exposades al Museu, però finalment es va decidir arreglar-los per a poder sortir al carrer. Tot i que es van demanar pressupostos a Francesc Fajula de Sant Joan de les Abadesses, els escollits finals van ser Josep i Jordi Grau de Terrassa, que ja havien fet un procés similar amb els gegants egarencs que dataven de 1850. Els gegants es vestiren de nou segons les primeres imatges i gravats que es conserven de les figures de principis de segle XX: ell de conseller medieval i ella de dama vuitcentista. Un any després, al 1986, han de tornar a taller per què són víctimes d’un malaurat incendi després de ser desats en un local de Can Fradera (actual plaça Pompeu Fabra) just en acabar les festes. El maig de 1987 tornen a sortir amb nova imatge i de nou tornen a participar a l’Ofici de Festa Major a Santa Maria.

Tot i que antigament eren assidus a participar en festivitats com les del Corpus o la Mare de Déu del Carme, actualment només surten per les Festes de Maig i Festa Major. A principis dels anys 1990 passen pel taller i se’ls hi fa una nova mà de pintura. Més tard, el 2000, llueixen nou conjunt: ell de blau i ella de cru amb detalls verds.

Els gegants en el seu retorn a la Rambla al punt del migdia del 1985. Foto: Isabel González.

Durant aquests anys han sigut presents a diversos esdeveniments de Badalona, i en diverses ocasions s’han desplaçat a fora de la ciutat on se’ls ha demanat per la seva importància i antigor. L’Anastasi i la Maria han vist passar per davant seu la Torxa Olímpica de Barcelona 1992, han commemorat el primer centenari del títol de ciutat (qui sap si 100 anys enrere van coincidir amb la reina regent Maria Cristina) i el 2010 foren declarats com a setè i darrer tresor material de la ciutat coincidint amb la Capital de la Cultura Catalana. Tanmateix, i com tots els badalonins, han hagut d’estar confinats per la Covid-19. Ho han fet, juntament amb el seu nucli familiar d’alçada a la Masia de Can Canyadó sense poder sortir durant les Festes de Maig, cosa que no passava des del 1985, moment en el qual van ser recuperats, fa just 35 anys. Tampoc ho van poder fer extraordinàriament pel Corpus enguany tal com estava previst.

L’Anastasi i la Maria ja han esdevingut tot un emblema de la ciutat i de les seves festes, no ho podem dubtar. Els badalonins ens els estimem i coneixem: ens hi fem fotos, els dibuixem, a voltes hi juguem, en parlem i n’escrivim! Tanmateix hi ha que els hi deixa el xumet a les seves mans en fer-se grans quan estan a la Casa de la Vila. Tot plegat demostra que l’Anastasi i la Maria estan dins de l’imaginari de la ciutat, una ciutat que quan els veu al carrer celebra amb goig que és festa i que com a comunitat ens podem tornar a reunir. Amb rotunditat, podem afirmar que l’Anastasi i la Maria són els hereus directes de l’Hereu i la Pubilla que ja el 1858 ballaven pels carrers de l’aleshores vila de Badalona. Només ens resta dir… Maria, Anastasi… quo vadis? La resposta la té Badalona. Només ella sabrà guiar-los en els anys venidors tal com ho ha fet fins ara.

Xavier Navarro

L’11 de maig és l’important

Actualment tot és festa. Des de la Festa Major, fins a la festa del cap de setmana a la discoteca. Passar-ho bé és necessari, però una Festa, amb majúscules, té alguna cosa més que el gaudi: hi ha certes coses rituals que la doten de sentit. Cal entendre que la festa lúdica no és la comunitària. La comunitat celebrant entén la festa com a patrimoni, heretada dels seus avantpassats. El 26 d’abril d’aquest any la Confraria de Sant Anastasi celebra el seu 349è aniversari, i les Festes de Maig són l’herència festiva que ens han deixat els badalonins que la van fundar. Hem d’entendre, doncs, la festa com a patrimoni i tenir en compte que sempre està millor i pitjor considerat segons el sentit definitori del grup i de la comunitat social que la defensa. No tothom la valora igual; de la mateixa manera que hi ha un munt de turistes que passen per la Pietat de Desplà sense valorar l’obra de Bartolomé Bermejo –i no per això deixa de ser considerada patrimoni.

Mocador i dimoni de confinament que van sortir de la iniciativa popular degut a la “suspensió” de les Festes de Maig. Imatge extreta del tuiter de Juan Carlos Galindo @depenalty

La Festa patrimonial orienta el cicle anual per cada comunitat –és evident que l’aniversari de la iaia orienta un cicle familiar, Sant Joan un dels Països Catalans i Sant Anastasi ellocal– independentment del general, on l’any comença l’1 de gener i acaba el 31 de desembre. En una societat com l’actual, en què cal estar atents als canvis –pràcticament diaris a la moda, a la pandèmia, a les ofertes laborals i a l’Ibex 35 – que arribi la Festa implica parar-ho tot i reviure aquest món ancestral, sempre ben definit en un espai-temps comú per tots els celebrants. La Festa Major és el temps àlgid d’un cicle i no sé la resta, però jo en aquest món he vingut a emocionar-me, i aquesta sensació s’obté de manera comunitària en arribar la Festa Major. En moment de caure el Dimoni, que tots haurem criticat –però pobre de qui ho critiqui sent de fora de Badalona, de la comunitat–, serà aquest moment màgic on tots notem un esglai, una sensació de pau: és el moment de canvi, simultània a la que vivim l’1 de gener en acabar de menjar el darrer gra de raïm. Realment, la Covid-19 ens hauria impedit celebrar el ritual de pas?

És per això que quan l’ex-alcalde de Badalona, Álex Pastor, anuncia que després de la pandèmia no és temps de fer festes, no entén què és la Festa; o bé parla d’un sentit banal de la festa: del ludum pel ludum. Se’ns està negant a viure el ritual de pas, potser romàntic, dels badalonins. És evident que era insensat viure’l de la mateixa manera, però potser cal buscar –en la mesura del possible– la millor manera de poder-lo gaudir. La recuperació festiva, la visió hipster de la vida que ha portat a una determinada marca de galetes a esmentar que «ara torna a estar de moda fer les coses com abans», fa anys que està en marxa. Potser enguany toca viure les Festes de Maig com fa cent anys: el dia 10 una vigília a la Festivitat de Sant Anastasi, i el 12 com a dia del gos –que ja se sap, que després del gat, ve el gos– i mantenir la flama identitària dels badalonins ben viva, més enllà de mantenir l’11 de maig com a un dia en què no es treballa. Perquè la Cremada del Dimoni –allò que en el programa de festes es titula la Nit de Sant Anastasi– no seria el que és sense la festivitat del copatró. Fou la Confraria qui el 1940 va cremar un esgarrapacristos a l’encreuament del carrer del Temple, de Roca i Pi i «les excavacions»,  per fer més grossa la Festa de Sant Anastasi. Tant per tant, cal celebrar la Festa, no banalment, amb tot el seu sentit comunitari, sempre que les autoritats mèdiques així ho permetin. Ens veiem l’11 de maig al carrer.

Nil Rider

(Publicat a l’Independent de Badalona l’abril del 2020)